D'una alumna del Curs Microrrelat i Pintura a la Fundació Antoni Tàpìes

L'Antoni Tàpies, al gener de 1967 va escriure a la revista infantil "Cavall Fort":

"Com mirar netament sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d'haver, sinó el que senzillament hi ha? Vet aquí un joc innocent al qual us proposo jugar" ..." En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura -com totes les coses d'aquest món- "ha de ser", o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d'una ventada. Pot ser un núvol de temepesta. Pot ser una petjada d'home per la vida, o un cop de peu -per què no?- que digui "prou!". Pot ser un aire dolç de matinada, ple d'esperances, o un baf agre sortit d'una presó. Pot ser les taques de sang d'una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l'avui, l'ara i el sempre. Jo us convido a jugar, a mirar atentament... jo us convido a pensar."

I vet aquí, que, com una bona alumne, ho vaig intentar. Això, jugant, jugant, ès el què en va sortir:

El joc de mirar en Tàpies:  “Cadira núm.1, núm. 2".

  

UNA MANTA

Hi havia una manta al cotxe. Només una, i encara prima i polsosa, quan aquella avaria estranya els va deixar, a altes hores de la nit, a prop d’un camí que suposaven lluny del seu destí.

Hi havia una manta al cotxe però els perduts eren dos.  I tenien dues possibilitats: o esperar dins el cotxe que claregés, embolicant-se només les cames, o posar-se a caminar sota la llum de la lluna, buscant algun casalot aïllat

Deixant cotxe i manta de comú acord, varen escollir la segona opció. I va ser l’encertada. A la vall següent hi fumejava una xemeneia: això volia dir que allà baix hi havia vida: la dels dos vellets que trobarien, en arribar a una casa amb porta ajustada, asseguts de costat cadascun a la seva cadira de boga, amb les mans sobre la falda i les cames ben tapades amb una manta de soldat, mirant les brases del què quedava del foc a terra. Només esperant.

                               Rosa Vila, 20.05.12

LA COLUMNA

Arquitectes: Bardají i Teixidor - Realització: Urbart Equip

M’estic de cara al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona. A l’aulari nou, o no tan nou. Formo part d’un pilar, cosa fonamental en un edifici, per tant potser soc important. Ànima de pedra, pell d’acer inoxidable esmaltat, cremat al foc. En soc  la pell, el que es veu, el que es toca. Passo gairebé  inadvertida, em confonc amb l’entorn, és allò que se’n diu harmonia;  res de contrastos. Quieta per una eternitat o el que el material aguanti. Però tinc un gest: el meu cos, fet de llates verticals, s’obre per la part de dalt tot saludant a tothom que entra i passa cap al jardí, cap a la facultat antiga, la de sempre; un capteniment de veneració per tant d’estudi de llengües antigues i noves que s’impulsa dins la facultat. És per això, perquè també hi vull participar que tinc inscrits a l’ epidermis fragments d’escrits antics, en grec, en llatí, Homer, Virgili... a fi que ningú els oblidi; per retre homenatge. Preservo parles antigues i pictogrames de difícil interpretació.

Els estudiants ni em miren. De tant en tant, algú s’atura i intenta llegir-me i entendre’m. De tant en tant, algú estira la mà per tocar-me. És un compliment?