La creativitat avança dispersa i veloç. A la plaça Víctor
Balagué, a la sortida del carrer Abaixadors, a tocar de Santa Maria del Mar em
trobo amb aquestes fotos.
Una nova estètica, unes altres intencions. Està clar que
els fotografiats encaixats s’ho han passat molt bé, tant com els fotògrafs que
han organitzat el joc. I ens ho mostren perquè nosaltres compartim el seu
plaer.
Cóm seran les properes fotografies que veurem penjades
als murs de la nostra ciutat?
Fa uns mesos van aparèixer al
mur de darrere el MACBA un conjunt de grans fotografies de mides diverses,
totes en blanc i negre i totes de primers plans de rostres. Encara hi són, per
bé que molt deteriorades. És fàcil de veure que contenen un missatge, que
transmeten un crit de protesta; a més hi ha rètols que ho expliquen: donen veu
a les víctimes de l’especulació financera.
Des d’aleshores han aparegut
altres grups de fotografies sobre els murs de la ciutat, totes elles de
intenció i d’estètica similar: n’he vist al carrer Bailèn sota Travessera de
Gràcia, al carrer Capellans (que malauradament va durar poquíssims dies) i a un
passadís que emboca al carrer Carders. Respectivament reivindicant una prevista
escola que s’ha decidit deixar de fer, donant presència pública a les mares i
advertint sobre la misèria de la immigració. És possible que n’hi hagi d’altres
pels carrers de Barcelona; si en trobeu feu-ho saber.
Mirant més bé es pot veure que
tres d’elles (la de Carders queda fora) duen la mateixa firma: A Global
Participatory Art Project / InsideOut Project (by JR).
Anem
a internet. Hi trobarem la història del graffiter JR (29 anys) que en un cert
moment va decidir utilitzar els murs de Paris per llançar missatges de canvi
social, com ell mateix explicarà més tard. Va començar enganxant grans fotos
d’ulls i de cares, a zones conflictives, referint-se a temes candents. Va
acceptar col·laboracions, va recolzar projectes, va donar veu als habitants de
les faveles brasileres, dels poblats kenyans...
Però
va anar més enllà; va proposar un programa global per centralitzar un nombre
indefinit d’accions: tu li expliques un projecte i li fas arribar les teves
fotos; ell te les retornarà impreses en posters a punt de ser enganxats a qualsevol
paret. I va saber presentar-ho a l’organització americana TED, dedicada a
recolzar sense lucre “idees dignes de ser difoses” (no heu seguit mai els TED
talks per internet? Val la pena donar-los-hi una ullada) i va guanyar el
TED Prize 2011: 100.000 dòlars! Ben bé un conte de fades.
I el resultat ja el podem
veure també a casa nostra.
Ara és el moment de les
preguntes. Resultats, sí; però, quins acabaran sent amb el temps? Cap a on
aniran? No ho sabem. L’ona expansiva ha començat en forma d’art activista, d’art
de lluita; però també com a mecanisme creatiu molt controlat i centralitzat.
Segur que n’han de seguir altres manifestacions, d’un altre caire. Tant formal
com temàtic (la paret de Carders n’és un exemple matiner: sense relació amb
InsideOut Project i, és clar, de diferent línia expressiva). I també és
probable que JR vulgui canviar cap a noves vies de creativitat. En conjunt tot
plegat augura una explosió creativa divergent. Serà interessant de veure com es
transforma l’ona i cap a on va a parar.
En La Vanguardia de hoy, lunes 5 de diciembre, Marc Lladó comenta la obra de un holandés, Max Zorn, cuyo corta y pega, puede considerarse una forma de arte; vemos su trabajo en el siguiente vídeo a ritmo de rap.
Y es que este holandés defiende el arte urbano, el tape art. Se trata de un proceso aparentemente sencillo. Una cinta transparente, otra marrón, y un cúter, son todas las herramientas que el creador necesita. El juego de luces, y la imagen que surge del cristal cuando impacta con las diferentes capas de cinta, consigue construir matices y perspectivas que parecen resultas a través de la pintura, sin que exista pincelada alguna. El collage es una técnica ampliamente estudiada, pero Zorn consigue, además, "dibujar" con su corta y pega.(Marc Lladó)
Este artículo me ha hecho recordar con añoranza, la magnifica película de Banksy, Exit through the gift shop, de 2010. En este film, mezcla de ficción y de documental sobre el Street Art, encontramos al Banksy más divertido, más gamberro y comprometido, ya convertido en una figura de proyección internacional.
Banksy: Cabina telefónica asesinada
Max Zorn, enfundado en su sudadera con capucha, en un intento de mantener oculta su identidad, es un flojo imitador de Banksy; su obra es un intento de renovar este campo del street art; pero no lo consigue en absoluto; es de una mediocridad total, pero al menos, ha servido para recordar a otro de mis creadors favoritos, además de Banksy, Space invaders, un artista o colectivo de artistas que se dedican a infestar las ciudades que aman con las primeras imágenes de los videojuegos de matar marcianitos y otros como el comecocos. Ay! el comecocos. He de confesar que me volví adicta a este juego que entonces, antes de la aparición de las videoconsolas, había que jugar en una maquinita de bares y cafeterías. Una cara, que era un boca devoradora, intentaba comerse todos los comecocos-fantasmas que podía, lo más rápido posible porque si no, los comecocos se comían al Pacman, nombre del protagonista de este juego tan divertido y tan conseguido visualmente. Llegué a ser una experta, lo digo sin falsa modestia.
El Pacman o comecocos
Space invaders recurren al mosaico para recrear estas figuras de marcianos que aparecieron en los años 80.
Tienen una web muy interesante http://www.space-invaders.com/
En esta web aparece un mapa de ciudades donde este colectivo ha dejado su impronta. En Barcelona, hay una obra cerca de la plaza de Sant Felipe Neri y otra en el mismísimo Palau de la Música.
