DIA DE LA POESIA: COLORS

                   BLANC

He palpat blancs sobre blancs

que el sol turmenta amb afany

sense poder esbrinar el secret

que s’hi oculta. Blancs i blancs

on la vida s’escriu a cop de pinzell

sota el  blau seguit de l’abril.

Cal·ligrafia de ploma fina

sense paraules ni lletres ni punts

Només capes  i capes de calç

que enterren les albes i les flors

que tu i jo collíem cada dia.

Passo la mà damunt del blanc

rugós i cansat. És la teva pell,

o la meva. A cada estrat un matí,

una nina,  la platja i la petxina

dormen sense oblit. A poc a poc

esberlen l’acabat epidèrmic.

Porto la calç i el pinzell

I pinto i pinto de blanc

Ara que hi ha el cel llis de l’abril

                                               Marta

                                               Octubre 3011

SANT JORDI

Per Sant Jordi:


L'ENAMORAT LI DEIA

Penyora d'amor, penyora-
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fora mesquí de res,
penyora d'amor, penyora;
-o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
                     o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora;
-o la flor de cirerer
o el llessamí
                     o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
que jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
                      La gesta dels estels
                       Joan Salvat-Papasseit

Un poema i una rosa del meu jardí

MÉS POESIA

DIMINUT CRIT PICTORIAL

     Perdonau-me, germans, amb xiurells, tambors i draps negres. Tombau els monòlits i les piràmides de vent que trobeu dins el camí. Amollau, purificau, amb canteig caliuer, gemegant, el fenàs polsós de les voreres. Germans de cor de fang, estic sol, talment un ocell damunt les teules humides. Estic sol per haver dit massa paraules. Les figueres ja no s’alegren al meu pas. Som l’adolescent que desitja l’amor com el blat madur espera la falç, o els turons, la boira amiga. Perdonau-me, germans, pels ramells de calcides, per la dansa folla, per les donzelles campanes. Quantes vegades vos he dit: “Un poc de música espessa i després la fi. Perdonau-me”. Anit, jo i la grava que es clavant dins l’asfalt i el poema que es difumina entre els rètols ens movem dins l’ambigüitat –una ambigüitat lluent-. Vers una tranquil.litat d’anemones i cossiols de clívies aniré, germans. Dansaré, dansaré, dansaré la dansa folla, estrenyent amb totes les forces, amb les meves mans d’escorça, una urent estrella d’or. Amb aquestes mans que un dia vos volgueren treure els ulls, germans. Ara, però, vers una tranquil.litat d’anemones i enmig de milions de troques vermelles i negres em vaig tapant aquests ulls –els meus ulls de peixos blancs-. Vers una tranquil.litat d’anemones i cossiols de clívies aniré, germans.

Miquel Bauçà

DIA DE LA POESIA: COLOR

                 Blanc

He palpat blancs sobre blancs

que el sol turmenta amb afany

sense poder esbrinar el secret

que s’hi oculta. Blancs i blancs

on la vida s’escriu a cop de pinzell

sota el  blau seguit de l’abril.

Cal·ligrafia de ploma fina

sense paraules ni lletres ni punts

Només capes  i capes de calç

que enterren les albes i les flors

que tu i jo collíem cada dia.

Passo la mà damunt del blanc

rugós i cansat. És la teva pell,

o la meva. A cada estrat un matí,

una nina,  la platja i la petxina

dormen sense oblit. A poc a poc

esberlen l’acabat epidèrmic.

Porto la calç i el pinzell

I pinto i pinto de blanc

Ara que hi ha el cel llis de l’abril

                                                Marta

                                               Octubre 2011

en el Dia Mundial de la Poesia

en el dia internacional de la Poesia, he recuperat un poema antic sobre un quadre de Kandinsky, amb motiu de l'exposició de l'estiu del 2003 a La Pedrera:

DISSOLUCIÓ

A la llibertat de Kandinsky


Si faig voleiar antics teulats vermells
i xuclo les aigües pudents de les ciutats.

Si esborro tantes cares emmurriades
i desdibuixo cossos en moviment…

Si puc assecar fonts i clavegueres
després de cremar arbres, flors i jardins...

Si enruno les cases ben arrenglerades
amagant carrers i els que les van ordenar…

Si apago el sol que dona vida a tot plegat
i asseco la neu que no arriba als mars…

Si faig callar les veus estranyes més extranyes
i torno al seu cau els sorolls amics.

Si prego al vent que comenci la dansa
mentre destapo el pot de pluja fina…

Si allibero cavalls, coloms i bous
i em gronxo en mil cintes de seda verge…

Si a les grans taques dels tres colors rodons
hi poso un violeta sense cap intenció…

Potser estaré a punt de dissoldre’m
fent dansar uns quants mots callats.

O amagar-me en la simfonia
que escala un mal so assonant

mentre avanço amb llum de dia
per un quadre ja sense format.


Rosa Vila, juliol 2003