sábado

Cal Cego










Els Artferits a Cal Cego

En nuestra última visita tuvimos la oportunidad de conocer una colección de arte de la mano de sus coleccionistas, Roser Figueras y Josep Inglada. Hace 30 años que este matrimonio empezó su colección de arte contemporáneo, centrándose en lo conceptual, el camino que comenzó Duchamp rompiendo con la obra tradicional renacentista. Esta última siguió su evolución con Picasso. 
Duchamp propuso una manera nueva de aproximarse al arte y la posibilidad de creación en otros formatos  y con materiales que pueden ser infinitos, como el polvo acumulado en un rincón y fotografiado.
La mayoría de críticos está de acuerdo en reconocer que esta línea creadora que se llamó arte conceptual es el  camino por el que evoluciona el arte de nuestros días, mal que nos pese a los admiradores de Picasso y Barceló.
Pero aunque reconocido como provocador y generador de ideas y experiencias, es difícil entrar en el conceptual, o sentirse cómodo con él,  y qué decir de coleccionar sólo arte conceptual.  La mayoría lo consideraríamos una heroicidad y un compromiso sincero con la exigencia y la dificultad.
Cal Cego no es una colección cerrada ni tiene una sede permanente. Forma parte del patrimonio cultural y apoya labores de investigación y difusión del arte de nuestro tiempo y,  de esta forma, recibiendo el feedback de artistas, críticos y estudiantes, se retroalimenta.

Una de las obras que se puede contemplar en el domiciliode los coleccionistas, y que no está sujeta a préstamos por su extrema fragilidad, se titula Corrección y es de Ignasi Aballí. A primera vista parece un cuadro blanco y sobre la pared blanca pasa casi desapercibido.
La práctica artística nos ha acostumbrado a la obra de arte monocroma que, desde Malevitch, Yves Klein,  Ad Reinhardt o Robert Ryman cuenta con una tradición de casi cien años. Para Malevitch, el cuadrado negro significaba la alegría del comienzo; para sus detractores, la nada, el vacío, el fin del arte.  A pesar del tiempo pasado, el arte monocromo sigue siendo provocador. El espectador se sigue rebelando, presa de la confusión y el desasosiego. De manera muy significativa, la escritora Jasmina Reza crea en Arte un conflicto entre tres amigos, cuando uno de ellos se compra un carísimo cuadro blanco ante la incomprensión de los otros dos:

“En casa de SERGIO.
Colocada a ras del suelo, una tela blanca, con unas líneas blancas transversales.
SERGIO mira, satisfecho, su cuadro.
MARCOS mira el cuadro.
SERGIO mira a MARCOS mirando el cuadro.
Larga pausa en la que los sentimientos se traducen sin palabras.
MARCOS: ¿Caro?
SERGIO: Cinco.
MARCOS: Sergio, ¿no habrás pagado cinco millones de pesetas por este cuadro?
SERGIO: Chico, es el precio. ¡Es un ANTRIOS!
MARCOS: ¡No habrás pagado cinco millones de pesetas por este cuadro!
SERGIO: Sabía que no lo apreciarías.
MARCOS: ¡¿Has pagado cinco millones de pesetas por esta mierda?!
SERGIO, como si estuviera solo.
SERGIO: Mi amigo Marcos, que es un muchacho inteligente, un muchacho al que aprecio desde hace tiempo, ingeniero aeronáutico, muy bien situado, forma parte de esos nuevos intelectuales que no se contentan sólo con ser enemigos de la modernidad, sino que además se enorgullecen de ello. Desde hace poco existe, entre los nostálgicos de los felices viejos tiempos, una arrogancia que le deja a uno estupefacto.”


Pero este cuadrado blanco sobre blanco no es lo que parece. Se trata de un espejo sobre el cual el artista ha ido corrigiendo lo que veía con típex. Un espejo oculto. Precisamente un espejo, depositario de imágenes, de todas las imágenes, las presentes y las que reflejó antes. Michelangelo Pistoletto escribió sobre su obra Architettura dello specchio, de 1990:

 “Ahora que el espejo ha salido a la luz del Arte, vemos, dentro de él, la historia, la historia brillante y resplandeciente en el espesor del espejo, y la vida que el Arte refleja en este espesor. Los sumerios que han salido del espejo han vuelto con los egipcios, los griegos, los árabes y los romanos dentro del espejo, han sido colocados sobre el fondo de oro de los bizantinos, borrados por los iconoclastas y vueltos a dibujar por la perspectiva del progreso occidental, finalmente rota por el cúmulo de detritus del consumismo consumido.”





Michelangelo Pistoletto, Architettura dello specchio, 1990







Quizá haya pocos objetos tan fascinantes y misteriosos como los espejos. Poderosos como alegorías y entrada a otros universos paralelos, aquí se nos oculta su presencia, su secreto, de manera deliberada, tras el aspecto de un óleo blanco.

Ignasi Aballí, Corrección, 2001



Hay una foto reveladora que nos ofrece otro aspecto de esta obra desconcertante. En ella se nos muestra al artista en plena acción de corregir su reflejo. Le vemos desaparecer ante nuestros ojos. Quizás se trate de un autorretrato o de la desmaterialización del artista, cuya intervención en el proceso artístico es, cada vez más, mínima, como su presencia.
En el espejo, las imágenes van y vienen sin dejar huella. La única huella es la foto de la superficie que significa un instante del presente, que es la memoria del presente. Un deseo de eternidad. 




Ignasi Aballí, Corrección, 2001






mariajosé

martes

ART CONCEPTUAL/CAL CEGU



No tinc ni idea de què és l’art conceptual. O potser a l’inrevés: de l’art conceptual tan sols en sé la “idea.
Història personal: ho vaig tenir molt clar quan vaig veure per primer cop One chair, three chairs, l’obra de Kossuth, al MoMa. Per la seva característica de simplicitat i de voluntat pedagògica i perquè estava al MoMa, clar, que marcava pauta.
Després em vaig enamorar d’en Duchamp —jugant a escacs, tan mono, al Melitón de Cadaqués enlloc de fer d’artista—, i vaig decidir que la seva Fountain obria una nova pàgina en la història de la creació artística, de fet l’inici de l’art conceptual.
Després ja res. L’art conceptual potser és un maremàgnum d’experiències i de temptatives. D’expressió, o no. De jugar amb la realitat, o no. D’implicar a l’espectador a la creació, de donar-li el paper essencial. O no.
A mida que passa el temps veig que les etiquetes i les definicions es van afegint i superposant unes darrere les altres, un munt. M’importa més la meva experiència personal, que és una. O diguem-ne una línia continuada que reconec com a tal. Que tracta de com estar atent i obert a la realitat i a la incidència intencionada, transformadora, desvetlladora, inquisitiva sobre ella per uns actors amb la intenció (o no?) d’inquirir, de desvetllar, de transformar-nos als espectadors, moltes vegades convertint-nos en coautors. És a dir, quasi bé tot. És a dir estar atent a tot... a participar en tot... Com veieu ja m’he fet un considerable embolic del que no en sé sortir. Ni ho penso intentar.
Però això sí: art conceptual és una reunió de persones amb voluntat de viure una experiència d’art davant d’una pantalla plana i no gaire estimulant; escoltant unes explicacions de circumstàncies alienes, allunyades, però que recreem amb interès i il·lusió; visitant una mínima mostra de peces que ens parlen d’una invisible i desconeguda col·lecció (no gaires i, sobre tot, mal il·luminades. Em pregunto si no va ser intencionada l’avaria elèctrica per tal d’activar la nostra imaginació); oficiant una cerimònia col·lectiva amb l’ajuda d’uns pocs elements bàsics i molt simbòlics de la terra en una mena de feliç eucaristia laica. I perllongada per creacions com, de moment, la deliciosa filmació de la Rosa (Gràcies! Ets una crack!).

Petons,
Lluís

viernes

RITUAL DE L'OLI NOVELL



LA ROSTA DE L’AVI

Era el quarto  fosc, però també era el lloc més sagrat de la casa. Era el quarto de l’oli. Or líquid, el producte més apreciat de tots els que podia donar aquella terra seca i de mal treballar. L’oli no es feia per vendre, com  el vi, o el blat. L’oli era essencialment per a la casa, per a la família.
La collita de l’oliva marcava l’inici de l’hivern. Eren unes jornades de treball dur, quan encara no havia arribat l’auxili de la tecnologia i la feina s’havia de fer tota a mà. Però no era una feina que desagradés. Diria, fins i tot, que es feia amb il·lusió. El resultat s’esperava amb impaciència, el dia que es podia abocar l’oli, encara tèrbol, a les grans gerres de terrissa d’aquell quarto fosc, on, després d’un temps de repòs, acabaria adquirint aquella transparència daurada que era tant apreciada.
Aquell oli novell, tant esperat, havia estat, un any més, el resultat de la intervenció calculada de l’home i l’acció incontrolable de la natura, és a dir, una incògnita o, el que és el mateix, un misteri. I per desvelar el misteri s’havia instituït un ritual que era alhora la comprovació empírica de la qualitat del producte obtingut i la celebració del fet que un any més seria possible gaudir d’aquell producte excepcional, que ennobliria els plats més senzills que sortissin de la cuina de casa. Era el moment de fer la rosta: l’avi torrava un parell de llesques de pa davant de les brases de la llar de foc, que després eren sucades dins l’oli novell, s’hi espolsava una mica de sal i, tot seguit, eren menjades amb delit per la família.
La rosta d’avui ha tingut poc a veure amb aquelles de l’avi, de fa més de cinquanta anys, però nosaltres també, aquest cop, ens hem deixat seduir per les propietats gastronòmiques del producte alimentari més característic de la nostra cultura i, diria que sobretot, per les seves propietats simbòliques: l’oli és riquesa. Riquesa essencial. Com ho és la cultura. Com ho és l’art, sigui o no conceptual. 



Montse

ELS ARTFERITS A CAL CEGO


con un móvil y mucha creatividad, Rosa nos ofrece este vídeo de nuestra salida a Cal Cego.



jueves

MONA HATOUM A LA FUNDACIÓ MIRÓ


MONA HATOUM              


 + and –
ESBORRAR
  
Escriure, a l’arena, un nom guardat a la memòria amb clau i forrellat. Dibuixar una platja secreta desada darrere les parpelles. I pensaments, pensaments. Amb esforç, a poc a poc. Un vòmit massa temps retingut.
I tot inscrit damunt l’areny de la cala d’un món petit. Seure a contemplar els mots, ells parlen, s’expliquen.. han deixat l’amagatall i, ara, tenen lletres i cels i potser colors de flor d’abril. Però s’allunyen del teu casal
Un vent de marinada cavalca la mar i la platja, indiferent. Bufa, segur, besa la sorra i l’allisa, esborra i esborra... Només et queda un buit desconcertant, és el desert roent i fred de la pèrdua.
Mentrestant, l’arena, altra vegada verge, espera la confessió escrita d’un altre condemnat.
Marta




 Nature morte aux grenades
                   MAGRANES
Magranes de colors. Atractives. Temptadores.
El vidre, la transparència, la fragilitat.
Petites flors que no es marceixen.
Callen, esperen. Tindran la seva oportunitat
de foc d’artifici
.
I després... la sang

                            Marta







             I després tots a dinar - Fundació Miró - juliol 2012

viernes

STREET ART BY...


La creativitat avança dispersa i veloç. A la plaça Víctor Balagué, a la sortida del carrer Abaixadors, a tocar de Santa Maria del Mar em trobo amb aquestes fotos.

Una nova estètica, unes altres intencions. Està clar que els fotografiats encaixats s’ho han passat molt bé, tant com els fotògrafs que han organitzat el joc. I ens ho mostren perquè nosaltres compartim el seu plaer.







Cóm seran les properes fotografies que veurem penjades als murs de la nostra ciutat?

STREET ART BY JR








Fa uns mesos van aparèixer al mur de darrere el MACBA un conjunt de grans fotografies de mides diverses, totes en blanc i negre i totes de primers plans de rostres. Encara hi són, per bé que molt deteriorades. És fàcil de veure que contenen un missatge, que transmeten un crit de protesta; a més hi ha rètols que ho expliquen: donen veu a les víctimes de l’especulació financera.
Des d’aleshores han aparegut altres grups de fotografies sobre els murs de la ciutat, totes elles de intenció i d’estètica similar: n’he vist al carrer Bailèn sota Travessera de Gràcia, al carrer Capellans (que malauradament va durar poquíssims dies) i a un passadís que emboca al carrer Carders. Respectivament reivindicant una prevista escola que s’ha decidit deixar de fer, donant presència pública a les mares i advertint sobre la misèria de la immigració. És possible que n’hi hagi d’altres pels carrers de Barcelona; si en trobeu feu-ho saber.
Mirant més bé es pot veure que tres d’elles (la de Carders queda fora) duen la mateixa firma: A Global Participatory Art Project / InsideOut Project (by JR).
Anem a internet. Hi trobarem la història del graffiter JR (29 anys) que en un cert moment va decidir utilitzar els murs de Paris per llançar missatges de canvi social, com ell mateix explicarà més tard. Va començar enganxant grans fotos d’ulls i de cares, a zones conflictives, referint-se a temes candents. Va acceptar col·laboracions, va recolzar projectes, va donar veu als habitants de les faveles brasileres, dels poblats kenyans...
Però va anar més enllà; va proposar un programa global per centralitzar un nombre indefinit d’accions: tu li expliques un projecte i li fas arribar les teves fotos; ell te les retornarà impreses en posters a punt de ser enganxats a qualsevol paret. I va saber presentar-ho a l’organització americana TED, dedicada a recolzar sense lucre “idees dignes de ser difoses” (no heu seguit mai els TED talks per internet? Val la pena donar-los-hi una ullada) i va guanyar el TED Prize 2011: 100.000 dòlars! Ben bé un conte de fades.
Vegem-ho:

I el resultat ja el podem veure també a casa nostra.
Ara és el moment de les preguntes. Resultats, sí; però, quins acabaran sent amb el temps? Cap a on aniran? No ho sabem. L’ona expansiva ha començat en forma d’art activista, d’art de lluita; però també com a mecanisme creatiu molt controlat i centralitzat. Segur que n’han de seguir altres manifestacions, d’un altre caire. Tant formal com temàtic (la paret de Carders n’és un exemple matiner: sense relació amb InsideOut Project i, és clar, de diferent línia expressiva). I també és probable que JR vulgui canviar cap a noves vies de creativitat. En conjunt tot plegat augura una explosió creativa divergent. Serà interessant de veure com es transforma l’ona i cap a on va a parar.