Sempre m’han agradat les civilitzacions antigues. El passat remot em fascina i per això hi ha hagut unes quantes fites a la meva vida: Egipte, Grècia, Roma, Istambul... i també Samarkanda. I finalment Samarkanda va arribar.
Però aquí només en trobareu “quatre pinzellades”.
Tashken va ser la primera ciutat que vam visitar en aquest viatge. És la capital i té uns dos milions i mig d’habitants. La marca soviètica s’estén per tota la ciutat. Blocs d’habitatges en estat deplorable, però les mitgeres sempre decorades amb ceràmica o pintura. Barris de blocs espaiats, sense cap manteniment. Cap al centre comencen les grans avingudes, la construcció en condicions, els espais grans amb edificis isolats: l’Òpera, el Parlament, la Universitat... tot envoltat d’arbres, de gespa, de flors, de parcs, de jardins. Els monuments amb escultures de figures colossals al més pur estil del realisme socialista.
Al mig d’un parc també veiem l’escultura de l’Amir Timur, que nosaltres anomenem Tamerlà, a cavall, com a heroi nacional.
El centre de Tashken és una ciutat d’aspecte europeu, una ciutat administrativa, però molt agradable.
Vam visitar la madrassa antiga, la primera que veiem d’aquesta arquitectura de l’Àsia Central i d’influència Persa, que funciona encara com a universitat religiosa, i després ens vàrem perdre pel mercat principal de la ciutat, situat, una part, sota d’una gran cúpula, però estès també a l’exterior per carrers i places. És un mercat immens, bigarrat, multicolor. Hi ha de tot. Les espècies perfumen l’ambient i el pa acabat de coure en uns forns de ceràmica enterrats a terra, fa venir salivera. Les dones van i venen. Fan molt de goig, porten vestit de coloraines fins als peus i al cap un mocador, també de colors, entortolligat damunt del cabell. No van tapades com als països declaradament islàmics. Son obertes, rialleres, de pell torrada i ulls en general foscos. Les criatures són com un pom de flors, precioses, amb unes faccions menudes i delicades.
L’endemà, a les cinc de la matinada, marxàvem a Khiva.
Vam volar uns 1.400Km per arribar a Khiva. De l’aeroport a un petit hotel de luxe reservat a quatre turistes, davant mateix d’una de les portes de la ciutat antiga on els cotxes no poden circular. Vam caminar una mica per entrar per la porta principal en mig de la muralla que té una amplada aproximada de set metres i una alçada de deu. Està feta de toves i té quatre portes segons els punts cardinals. Aquí i allà de la muralla hi ha sarcòfags adossats. Muralles, terra, cases... tot té un color gris blanquinós i, encara que tot just era el mes de maig hi queia una calor espessa.
Entrar a la ciutat és entrar al passat, com si el temps s’hagués aturat. Estàs en un altre món. Khiva, patrimoni de la humanitat, és una joia.
Les seves construccions formen part de l’art Persa Està plena de Madrasses, Mesquites fastuoses, Minarets on s’hi reflecteix el sol, Mausoleus, Palaus, Harems, cases, Caravansserai... la majoria estan decorades amb rajoletes esmaltades principalment en blau, verd, turquesa... És curiosa una mesquita amb una sala hipòstila les columnes de la qual tenen forma de tulipa molt allargassada i estan fetes de fusta d’om, d’albercoquer... treballada de dalt a baix.
Els carrers estan plens de basars de mil colors... Les dones són molt maques amb els seus vestits llargs i els seus turbants, tot de colors llampants. Ens perseguien perquè compréssim els seus productes principalment mocadors de seda, mocadors de cachemire. Les paradetes d’artesania també proliferaven per tot arreu: a més dels mocadors, joies de plata, barrets d’astrakhan, armilles, ceràmica, bijuteria... i cal regatejar i regatejar.
Prop de la muralla hi ha barris perifèrics l’Ichan-Kala. Són cases pobres, es veuen precàries, sense aigua, en general, sense electricitat segurament. Els nens, maquíssims demanen “bombons” i “una foto”; la gent és amable.
El dia següent pujàvem a un autocar, una mica desballestat per anar a Bukhara. En teníem per unes sis o set hores. Era aviat i ja feia calor.
Només de sortir de Khiva comença el desert de Kizil-Kum al Nord de la ciutat, el de Kara-Kum al Sud. El riu Amu Darya s’arrossega entremig fins a desembocar al mar d’Aral. És ample, sinuós, de color de terra. Li queda poca aigua i el mar d’Aral se’n ressent. Passàvem quilòmetres i quilòmetres d’un desert blanc grisós, fet de petites dunes cobertes de matolls fins arribar a l’oasi de Bukhara. El calor era aclaparador, queia al damunt com una llosa. A l’esquerra de la carretera desert fins a l’infinit, sempre igual, a la dreta desert tallat pel pas del riu, que no aporta cap sensació de frescor. Tenia la sensació que no hi havia sortida, sempre el desert i tanta, tanta calor. De tant en tant un ramat de bens amb el seu pastor, com ho poden suportar? No podia deixar de pensar en les caravanes que durant tants anys havien passat per aquell mateix camí, pel mig del desert per portar mercaderies d’una banda a l’altra, damunt dels camells, a poc a poc.
A l’hora de dinar arribàvem a l’oasi: Bukhara.
A Bukhara ens calia veure tot el que poguéssim. Va ser una visita atapeïda: la madrassa d’Abdullaziz-khan, la de Miri-Arab, la d’Ulughbeg amb el seu Harem, la mesquita de Kalyan amb el seu minaret, i les altres edificacions que l’acompanyen, tot immens, tot impressionant.
A l’entrar a no sé quina madrassa, una noia uzbek se’ns va acostar a demanar caritat, potser l’única en tot el viatge. Era una noia alta, esvelta, torrada de la pell amb uns ulls terriblement verds, portava dues criatures, boniques com ella. No l’oblidaré
A la nit només pensava en la fastuositat de totes aquestes edificacions mentre intentava d’imaginar-me la vida sumptuosa dels sàtrapes, emirs o khans, tant se val. És el luxe i l’ostentació del món oriental, del món Persa, que va meravellar i seduir Alexandre. També pensava en el poble, que al costat d’aquesta riquesa, segurament, es moria de gana, com sempre.
Un dia més i per fi arribaríem a Samarkanda. A les 8h. Del matí vam sortir amb l’autocar. L’oasi de Bukhara va quedar enrere i de seguida vam tornar a trobar el desert, però mica a mica el paisatge va anar canviant. Canvi de província. Cada vegada que es canvia de província hi ha burots amb policia, segurament reminiscències dels soviètics.
A mida que l’autocar avançava el paisatge canviava. S’endolcia. Ara era verd, frondós, suau, arbres de ribera, moreres, vinya, camps molt grans, de blat segurament. Les cases que passàvem es veien precàries amb teulades ondulades, com si fos “uralita”. De tant en tant se’n veia alguna amb sostre pla i palla al damunt, potser les antigues totes eren així. Molts camps, molts camps, el producte dels quals administra l’estat. Aquí la terra és fèrtil. Prop dels pobles hi ha petits horts més o menys particulars. Continuàvem a la Ruta de les caravanes, la ruta de la Seda, ara convertida en una carretera en no gaire bones condicions que travessa el país. Vèiem passar cotxes, no molts, força antics i els autobusos de línia molt atrotinats.
A les dues de la tarda arribàvem a Samarkanda, la veritable fita del meu viatge particular.
I a dinar, el dinar de sempre: amanidetes diverses, tomàquet, enciam, ametlles, pastanaga... després una sopeta i finalment carn estofada amb arròs blanc i per postres cireres i maduixes. Per beure: te. El mateix que havíem menjat a Tashken, a Khiva, a Bukhara...
Després vam arrencar a córrer per veure la famosíssima plaça del Registan.
Veritablement és única, majestuosa. La Plaça del Registan amb la seva mesquita-catedral, la madrassa i el caravansarai, totes les façanes amb acabats de ceràmica de tons blavosos. Aquella plaça era el centre de la ciutat on convergien els sis carrers principals, havia sigut el punt de trobada principal, el lloc on es produïa el comerç, el centre neuràlgic. Al voltant hi havia hagut els mercats i una teranyina de carrers i carrerons fins a arribar a les muralles. Llàstima que aquesta ciutat va ser arrasada pels soviètics i ara veiem les magnífiques construccions, les que ens han arribat (moltes reconstruïdes), isolades al mig d’una gran plaça. Em va doldre trobar-me el passat tan despullat. De tota manera em va impressionar.
Les botigues, botiguetes i venedors sempre i a tot arreu. I el mercat... sempre els mercats orientals.
Un altre indret a visitar és a la Necròpolis, Shah-Zinda, que és a dalt d’un turonet. És com un carrer estret i llarg amb escales i arcs, i els edificis amb mausoleus, a quin més luxós, a banda i banda. Totes les façanes de rajoletes esmaltades, blaves, verdes, turqueses, algun blau marí que brillen i emmirallen amb el sol. Un espectacle impressionant.
L’endemà vam sortir de Samarkanda en direcció a Tashkent.
De seguida, després de deixar la ciutat hi havia els famosos “jardins de Samarkanda”, jardins d’Amir Timur, verds, frondosos, amplis.
El paisatge continua verd i amable.
Vam arribar a Djizak on van aparèixer les anomenades Portes de Samarkanda: dos roques gegantines que s’alcen a banda i banda de la carretera és a dir del camí del les caravanes. Es diu que potser també hi havia unes portes de fusta per acabar de tancar. En tot cas amb un vigilant a banda i banda es té un bon control.
L’autocar continuava. Les terres eren fèrtils. Camps i camps que no se’n veia el final. Fruiters, xops, oms, morera, vinya... maduixes, es veien les dones com les collien al mig del camp, taques de colors al mig del verd. Ramats molt grans de vaques, vaques i vaques color marró fosc, tacades, o d’un beig vermellós. Ramats de bens i cabres dels mateixos colors. Cigonyes a dalt de columnes. El tren de mercaderies amb seixanta vagons. Cotxes vells. Cases amb sostre ondulat. Parades d’autobús, sempre diferents, grans, mig desballestades. Carros amb burrets. Algun cavall. Homes conversant en aquella estranya posició: ajupits amb els peus plans a terra, i les dones amb vestits vistosos.
Vam passar el riu Syr-Darya. A mida que ens acostàvem a Tashkent proliferaven les fàbriques molt grans, abandonades. Són les que han quedat després de la retirada dels soviètics.
Finalment vam tornar a Tashkent
