SANT JORDI

Per Sant Jordi:


L'ENAMORAT LI DEIA

Penyora d'amor, penyora-
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fora mesquí de res,
penyora d'amor, penyora;
-o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
                     o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora;
-o la flor de cirerer
o el llessamí
                     o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
que jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
                      La gesta dels estels
                       Joan Salvat-Papasseit

Un poema i una rosa del meu jardí

LA COLUMNA

Arquitectes: Bardají i Teixidor - Realització: Urbart Equip

M’estic de cara al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona. A l’aulari nou, o no tan nou. Formo part d’un pilar, cosa fonamental en un edifici, per tant potser soc important. Ànima de pedra, pell d’acer inoxidable esmaltat, cremat al foc. En soc  la pell, el que es veu, el que es toca. Passo gairebé  inadvertida, em confonc amb l’entorn, és allò que se’n diu harmonia;  res de contrastos. Quieta per una eternitat o el que el material aguanti. Però tinc un gest: el meu cos, fet de llates verticals, s’obre per la part de dalt tot saludant a tothom que entra i passa cap al jardí, cap a la facultat antiga, la de sempre; un capteniment de veneració per tant d’estudi de llengües antigues i noves que s’impulsa dins la facultat. És per això, perquè també hi vull participar que tinc inscrits a l’ epidermis fragments d’escrits antics, en grec, en llatí, Homer, Virgili... a fi que ningú els oblidi; per retre homenatge. Preservo parles antigues i pictogrames de difícil interpretació.

Els estudiants ni em miren. De tant en tant, algú s’atura i intenta llegir-me i entendre’m. De tant en tant, algú estira la mà per tocar-me. És un compliment?