VISITA A MOLLET: LA PELÍCULA

 
Realizadora: Rosita Vila

VISITA CULTURAL A MOLLET- REUNIÓN GASTRONÓMICA Y DISBAUXA EN ARGENTONA

El sábado, Els Artferits fuimos a Mollet a conocer la Fundación Abelló que alberga la colección particular del pintor y después su Casa Museo.

Cuántas cosas que contar, pero a modo de resumen Marta ha escrito un Auca ilustrada que es un documento muy ilustrativo del día que pasamos.

Allá va:

AUCA EN VERTICAL

Un dissabte de tardor

que encara pinta de verd

arbres, fulles i herbei,

set amics per l’Art ferits

amb consorts, els que han pogut,

ens trobem amb molt de gust

al museu Joan Abelló,

                                  un pintor reconegut.

A les “en punt” arriben,

alguns, d’altres a quarts,

jo diria, ben tocats.

El cas és que, finalment,

l’exposició hem visitat

i, després, molt ben guiats,

la casa del vell pintor.

Mirem tots a tort i a dret.

A dojo, les col·leccions:

papers, quadres i retrats,

gerros, safates, plats

rellotges, plomes... de tot.

Ventalls de Napoleó

kimonos del japó

i molts altres bibelots

de totes les parts del món.

També obres de renom:

Picasso, Dalí, Mundó

Llimona, Mir, Nonell...

i me’n deixo un bon pilot.

Ah! I els que signa Abelló,

farcits de gresca i color.

Quanta pintura, senyor!

No ho podré resistir,

llenço teles i pinzells,

passo a la “contemplació”.

Ja hem mirat tot el que hi ha.

Ara sortim al carrer

que una foto ens hem de fer.

         Als cotxes! Correm-hi tots!

Que arriba l’hora millor:

cada un  ha fet un plat

per a un àpat versallesc.

Correm-hi, correm-hi tots.

A Argentona ens trobarem,

a ca la Rosa, tot seguit.

El camí és embolicat.

Cap al Nord, el Sud?, qui ho sap.

Els uns van per l’Estartit

d’ altres passen per Rubí,

per Barcelona, marrant,

per fi, tots van arribant.

I ara sí, cap al banquet.

Sopa groga de carbassa

amb pipes com barquets,

mousse fina de bolets

servida en una safata.

Una amanida de salmó

amb mango de to taronja

que acompanya un taboulé.

I el plat fort que ara ve:

escamarlans que són de mar

i el gloriós botifarró.

I encara fet amb llet

del porquet el seu filet.

I amb això, per tirar avall

vi negre, ros i blanc

com si fossin els tres reis.

Ah! I el cava de barbolls.

Ep! les postres de senyors:

amb reinetes un pastís

i galetes de disseny.

Per tirar avall aquest festí

poniol, menta o cafè.

Tot això ens anem cruspint

a ca la Rosa i en Joan,

amics d’allò més amatents

que ens han obert la mansió

francament i a dos batents.

Los anfitriones: Rosita y Joan

El dinar és animat,

no vull pensar que és el mam,

però tothom riu que riu,

es veu que ens ho passem bé.

Fotos, xerrera i petó

fruit d’una gran passió...

i així hem anat fent

tots amb cara de contents.

Helena, Montse i Lluís

Gemma i Maria José

Marta, Rosa i Joan

Ferran i l’altre Joan

I l’Anna que no hi és.

Mollet, Argentona, Barcelona, 28 d’octubre de 2011



ALEKSANDR DONEKA

Aquest dissabte, Antonio Muñoz Molina parla a Babèlia de l’exposició sobre Alexandr Deineka que presenta la Fundació Juan March de Madrid. Deineka és un dels representants de l’art oficial (aleshores tot l’art era oficial!) soviètic durant els anys vint i trenta.

Muñoz Molina comença l’article amb l’epígraf «Cuando las palabras mienten la estética dice la verdad». Amb això avança que la similitud de les seves concepcions estètiques ja deixaven endevinar allò que tenien en comú feixisme, nazisme i comunisme, cosa que des del punt de vista de la ideologia no es va arribar a descobrir fins molt més tard.

Llegiu l’article; és interessant:

http://www.elpais.com/articulo/portada/acuarelista/matadero/elpepuculbab/20111022elpbabpor_7/Tes

Però jo em pregunto si no és tan sols la temàtica el que relaciona tan estretament les arts plàstiques soviètica i nazi. L’estètica no els és pròpia, no exclusiva. No en són estèticament afins, per exemple, les pintures socials d’un Diego Rivera —encara que comunista en absolut soviètic—, o de Thomas Hart Benton, pintor del New Deal i mestre de Pollock? (Com n’és absolutament aliena la pintura política de David, republicà i bonapartista).

L’estètica que veiem a Deineka és la de la modernitat, la mateixa que en aquells moments s’estén per tot l’art occidental. Màquines, cossos nus, esport són els temes de l’Art Déco. Masses obreres i reunions del Kominform no, és clar, però els altres temes els pots trobar a Tamara de Lempicka, a Cassandre, a Laurentin... i de fet a tothom durat els anys d’entre guerres del segle passat.

Els trets estilístics que podríem associar a l’Art Déco i els seus entorns son diversos. Siluetat i figures retallades, àrees planes de color, paisatges i cossos més estilitzats que no pas naturalistes, retorn al classicisme, potser a l’academicisme, influències del simbolisme, del cubisme i del futurisme, tot plegat en mescles molt eclèctiques.

Tots els artistes s’influïen mútuament i el resultat responia a l’esperit del moment. No parlem d’Art Déco si no voleu, que a fi de comptes recull la tendència més decorativista del conjunt. Muñoz Molina cita influències a Deineka de Bonnard i de Matisse, i jo afegiria a tots els Nabis; i també de Beckmann i Grosz, molt clares en els seus dibuixos. I per què no de Picasso i Lèger? O d’Utrillo als paisatges estilitzats de New England? També cita a Norman Rockwell; té raó. Potser hauríem de concloure que l’artista rus no té prou personalitat i espigola per tot arreu, de tot el que veu.

Jo trio de tota la seva obra, com a radicalment personal seva, el Obreres del tèxtil de l’any 27. La llum blanquinosa i la imatge abstracta dels telers fan pensar en una escena de ciència ficció. La fredor de l’ambient contrasta amb l’estranya, irreal lleugeresa de les tres operàries. No sé si l’escena correspon a un somni o a un malson.

Aquí teniu una pàgina que ofereix un recull molt complet de l’obra de Deineka mostrat cronològicament i per tècniques:

http://www.deineka.info/painting1930-1939.php

A mi tot plegat em du a un tema clau, un tema que ha de ser el pa de cada dia de les historiadores d’art. És el de l’estreta imbricació de tots els aspectes, culturals, polítics, sociològics, de cada època històrica. Tot el món d’influències i d’interrelacions que fan que cada època tingui el seu to propi.