PISSARRES HUMILS

És cert, les pissarres, meravellós invent on fer i desfer traços i gargots, on els esforçats estudiants aprenien les lletres, els números, cal·ligrafia, verbs, fórmules... han estat bandejades de l’escoles per obsoletes, però elles, llestes i alhora humils, s’han buscat altres indrets per guanyar-se les garrofes i han sortit al carrer.

Precisament aquest matí, rondant pel meu barri, me n’he trobat, unes quantes d’aquestes, aguantades amb cavallets i palplantades davant de comerços .  Però m’he fixat en una que incitava a entrar a un super. Amb guix blanc, tal com cal,  hi havia escrit:

AVUI: MELÓ PELL DE SAP

M’he quedat rumiant davant de l’anunci . Sap? Què sap el meló? Sí, ell sap què guarda en el seu interior i es veu que  fins que no l’obres no te n’assabentes  del que hi ha i potser de moltes coses que no sabies i no hauries sabut mai si no hagués arribat aquell moment suprem de tallar el meló. Ja ho trobem a les dites: l’amor de joveneta / l’acompar a un meló / defora, sa cara alegre / de dins, sa traïció o bé: es meló i es casament solen enganyar sa gent. Quina emoció, el parteixes per la meitat i si tens sort, si el meló és dels dolços, dels bons, et parlarà de bon temps, que demà tindràs un dia magnífic, que trobaràs l’amor de la teva vida, aquell que busques de fa tant i tant de temps... i seràs feliç i feliç. Si per contra el meló és una carbassa... traïció, traïció... en fi res de bo. Però potser no era això. He consultat el diccionari: SAP= bruguerola, bruga, xipell, cipell, cepell, carrassella, herba negra, bronsa, brossa... tampoc m’ha acabat de lligar, una planta una mica cantelluda quina relació té amb el meló i la pell? Pell de carrassella? difícil de passar-hi la mà. No té ni cap ni peus.  Continuo buscant en el meu diccionari: meló de carn, meló de tot l’any, meló tendral, meló de bac, meló aiguardenter, meló fel, meló de gra d’arròs, meló de pinyol de blat, meló bif, meló de pell de granota, meló de peça de formatge, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó, meló escrit... La saviesa popular bateja les coses amb noms preciosos que es van evaporant, oi que és una llàstima? Quan torni a passar per davant del super, aniré amb un guix a la butxaca, com l’Helena; demanaré permís, o no, i escriuré:

AVUI: MELÓ DE PELL DE GRANOTA

PISSARRES
ÉS curiós, descobrim l'encant de les pissarres precisament quan estan desapareixent del seu medi habitual, les escoles. Jo sempre he defensat que un troç de guix era el millor instrument del professor, l'eina ideal: barata, lleugera, ecològica, autònoma ... escrius i esborres i tornes a escriure sense haver de dependre de cap font d'energia que no sigui la que genera el batec del teu cor. Però ja fa temps que cada cop utilitzo menys el guix (encara que sempre en guardo un trosset a les butxaques de les jaquetes, com un talisman) , l'ordinador i els projectors s'imposen a les aules, i les pissares, quan hi son, sempre estan tapades per una pantalla...


FINESTRES
Ahir, mentre feia neteja al pis que va ser de la meva mare, vaig trobar un petit tresor que em va fer pensar molt en vosaltres. Una edició numerada d'un poema de R. M. Rilke que porta per títol "Les fenêtres" (Las ventanas), traduit per Gerardo Diego i amb fotos de Leopoldo Pomés.

I
Basta que se asome al balcón
o en el marco de una ventana
una mujer que dude... y ya es sin remisión
desde su misma aparición
la que perdemos, tan temprana.

Y si ella levanta los brazos,
ánfora tierna, a atar los lazos
de sus cabellos, con qué ardor
nuestra pérdida en énfasis gana
y nuestra desgracia en fulgor

II
Tú me propones ventana extraña, que yo espere.
Ya casi se mueve el visillo escondite.
¿Debo aceptar, oh ventana, tu embite?
¿O resistirme, di? ¿Alguien me quiere?

¿No estoy yo, intacto, con mi vida al acecho,
mi corazón tan pleno que la pérdida aumenta?
¿Y este camino en marcha y la duda en el pecho
de que puedas darme ese colmo cuyo sueño me tienta?
(...)

I el poema em fa venir al cap un altre de Marina Svetàieva, que va mantenir amb Rilke una relació epistolar d'una intensitat colpìdora:

Viure és tallar i infal·liblement fallar i després apedaçar –i res no es sosté (i res no tens, i no es té afecció a res) (...)D'ençà que intento de viure, em sento com una cosidora miserable i maldestra que mai no farà res de bo, que ho esguerra tot i s’esguerra, i que deixant-ho tot: fils i teles, entreteles, tuteles, tisores, es posa a cantar. Davant del vidre de la finestra, allà on plou per a la eternitat.

Estic plena encara d’aquell cel buit.

Marina Svetáieva

CY TWOMBLY (PISSARRES)

Fa poc mostrava l’obra de Jules Bissier en la que la utilització de signes, d’escriptures, explicava, de la pintura gestual afí o derivada de la cal·ligrafia xinesa hi tenia tanta importància.

Cy Twombly, autor que ja sabeu que em té el cor robat, va iniciar la seva obra com a expressionista abstracte. Setze anys més jove que Pollock, la seva estada al Black Mountain College i els anys passats a Europa el van dur a allunyar-se dels seus companys americans. Molt ràpidament va anar a parar a una pintura cal·ligràfica, que després va ser dibuix, guixat, graffiti (i més tard iconografia de referències gregues i llatines) sobre grans camps monocroms.

Dels anys cinquanta fins als setanta va crear una gran quantitat de teles amb guixats de llapis blanc gras sobre fons fosc, quasi negre, que recorden els gargots que fèiem els nens sobre la pissarra de classe quan no hi eren els mestres. Malgrat ser teles, aquests quadres prenen una meravellosa consistència mineral.

Meravellosa perquè em duen a la infància? Aneu a saber. No em recorden els paisatges pirinencs de llicorella, lluents gràcies a la mica inclosa la roca. Ni al tacte càlid i greixós de les plaques de pissarra llestes per a cobrir la borda aranesa. Eren encara de pissarra, les pissarres de les nostres escoles? Jo en tinc el record del so buit, cristal·lí, que feien al colpejar-les amb el guix; transmetia una sensació de fragilitat, que associava al material pissarrós. Potser m’ho inventava. El que tinc clar es que les pissarres actuals d’escola ja no són així. Sí que és la de sempre la roca fosca i oliosa que s’esquartera en làmines, ara com fa milers d’anys. La que em sembla una altra cosa és la que pavimenta passeigs i habitatges luxoses, tallada a màquina i endurida amb tractaments químics.

Malgrat tot, em sento més a prop de la pissarra i de les pissarres tot contemplant les teles de Cy Twombly.

PIZARRAS

Estimats Artferits,

Hoy en La Vanguardia, Joan Pere Viladecans habla sobre las pizarras, y de como, "de instrumento en las aulas de los colegios, sobrevivió en las tascas de la la periferia, en los bares de mala muerte y en las casas de comidas de los polígonos industriales. También en el Madrid fetén. Pero la pizarra ha vuelto. Invasiva, renacida. ¿Quién se lo iba a decir a la ciudad para siempre postolímpica, del diseño y la modernidad, que, retornarían las viejas pizarras para ocupar paseos, terrazas y bulevares? ..."

 

La columna de Joan Pere Viladecans me ha recordado una pizarra que anunciaba el menú, siempre invariable, del restaurante Byblos, un restaurante libanés que aún existe en la calle Mariano Cubí esquina Calvet. Muchos años antes de que existiera la kocina-fusión, este reaturante anunciaba en su pizarra los platos del día:

 

-kebbab borjani (berejenenas asadas)

 

-kofté (carne de cordero)

 

-kibbeh (albóndigas)

 

-bikini,

 

-tortilla de patata

 

-pepito de lomo

 

 

igualmente, muchos restaurantes para turistas anuncian The plate of the day, una traducción errónea del Plato del día.

 

Recuerdo en un menú traducido a varios idiomas, entre ellos el inglés, el insuperable Rape at the sailor's style, es decir, Violación al estilo marinero, cuando lo que se quería decir era Rape a la marinera; y también unas magníficas Alcachofas salteadas que gracias al Assault artichokes se  convertían en algo así como alcachofas al asalto(¿de una fortaleza?).

 

Según Richard Felski, profesor del British Council y gran experto en gazapos de este tipo, parece que muchos de estos equívocos tienen lugar en Turquía. Vaya usted a saber si la reforma de Ata Turk, que transformó un estado musulmán en un estado laico e hizo desaparecer el alfabeto árabe para sustituirlo por el latino, y todo para modernizar al estado, tuvo consecuencias como esta proliferación de hilarantes traducciones:

 

_DENTIST: EXTRACTIONS WITH THE LATEST METHODISTS (MÉTODOS)

 

-ENJOY IN OUR RESTAURANT OF AN EUROPEAN AMBULANCE(AMBIENTE)

 

 

En un libro delicioso titulado Ex-libris, la autora, Anne Fadiman nos habla de las comidas familiares en un restaurante de domingo; en lugar de concentrarse en el menú, los Fadiman, todos ellos correctores, se dedicaban a buscar la erratas en la carta. "qué familia tan detestable, reconoce la propia Anne Fadiman, ¡qué panda de criticones, quejicas y pedantes! Pero si son ustedes correctores, ya saben que para los que padecen este mal, es un reflejo tam imposible de reprimir como un estornudo. Siempre a la caza de aquella correción que te alegrara el día", como por ejemplo, este párrafo del Richmond Times Despatch que decía:

 

Mientras tanto, Richard Parker Bowles, hermano del ex-marido de Camilla, Andrew, dijo que desde el principio Camilla aprobó la boda de Charles con Diana mientras ella siguiera dominando el catarro.

 

 

 

 

besos y abarazos,

 

mariajosé

 

al·legacions a Cambra pròpia

Cadascú ha de tenir la seva cambra. I un pati blau on passejar els seus dubtes”,

Montserrat Abelló “A Virginia Woolf”

No tinc cambra ben be pròpia però tinc moltes llibretes i llibretetes que sempre he anat traginant dins bossa pròpia. Si la cambra és la haima que em protegeix de les tempestes d’arena, l’escriptori n’és la pell que m’envolta, la mirada que m’escruta cap endins, els sons que m’arriben de fora, el moviment que em fa giravoltar i em torna a la vida, la filosofia que en dibuixa el camí.

Tinc un pati que tampoc és propi, però que des de menuda me l’he anat fent meu. És blau amb floretes d’escuma blanca; a vegades grisseja, altres s’esvalota però mai para quiet ni es despulla del tot. Puc només mirar-me’l o, amb el seu permís, endinsar-m’hi. En el seu anar i venir hi aboco pors, angoixes i dessitjos. Si li demano, m’escolta, calla i m’encalma. Així és com fets, sentiments i paraules van trobant la seva via.

Potser per això, des fa un temps, no massa, he decidit que si escric és per endreçar-me les cambres i els patis del meu món, el món de dins i el de fora, de fet, el que m’ha tocat viure i que vull viure com si fos un gran jardí i deixar-lo escrit des de qualsevol cambra, sigui o no pròpia.

una foto kitsch, una inspiración y un recuerdo

Hay un constante estío de ceniza
para curtir la luna de la era,
más que aquélla caliente que aquél iza,
y más, si menos, oro, duradera.
Una imposible y otra alcanzadiza,
¿hacia cuál de las dos haré carrera?
Oh tú, perito en lunas, que yo sepa
qué luna es de mejor sabor y cepa.

un recuerdo al precioso libro de poemas de Miguel Hernández, Perito en lunas, un título mágico, porque ¿existe algo más maravilloso que ser un perito en lunas?Un perito es un técnico pero ser técnico en algo tan poético, misterioso como la luna es algo paradójico. Es como si el peritaje estuviera reñido con lo lunático, ese aspecto enloquecido, oscuro de la realidad; esa parte que es el Mr. Hyde de los humanos,. Por algo en inglés manicomio se dice lunatic asylum.



Y me recuerda al Principito que era perito en su pequeño planeta, donde deshollinaba sus volcanes y regaba su rosa.

CURSI

M’arriba a les mans aquesta foto. La nit i la lluna, un autèntic lloc comú, un marc per realçar... etcètera. Cursi. O no és aquest l’adjectiu adequat? Busquem termes que responguin a criteris estètics: Kitsch? Camp? No ho sé. Vinga! Us deixo a vosaltres la feina de trobar la bona definició (la recerca pot dur-vos a Hermann Broch i a Susan Sontag, us aviso!)

Mentre tant, per què no posar-li un títol a la foto?: Caspar David Friedrich. Amb ell la fotografia agafa un to irònic. Estem jugant amb la idea del romanticisme de primers del dinou. Si volem, hi podem trobar un joc de referències i de conceptes: fotografia i pintura, material reproduible i material únic, dins el marc (i apropiació de la lluna, bé comú, un cop enmarcada)... tot molt postmodern.

De fet me n’avergonyeixo una mica d’aquest joc. Estic caient en la prepotència de l’actualitat: és com si el present tingués dret de riure-se’n del passat; del món de Friedrich en aquest cas. És molt fàcil descontextualitzar temporalment una obra, un estil, per fer-ne broma. Mal fet! Tal com nosaltres comprenem el nostre art perquè d’alguna manera ens identifiquem amb ell, perquè expressa part del que ja som, hem d’entendre l’art romàntic en el context de l’època romàntica; si no intentem fer-ho així l’estem traint.

Fora títol, doncs. (Però no em negareu que és una foto més aviat cursi).

I aquest marc... Em sembla que el tema de les finestres ens segueix perseguint.

FINESTRA DES DEL MACBA

Quan la Mariajosé estava explicant la darrera sala de la col·lecció del MACBA -hi feia molt de fred, recordeu?- vaig anar a l'escalforeta d'una finestra i vaig fer unes quantes fotografies. Aquí les teniu: