MONA HATOUM
ESBORRAR
Escriure, a l’arena, un nom guardat a la memòria amb clau i forrellat. Dibuixar una platja secreta desada darrere les parpelles. I pensaments, pensaments. Amb esforç, a poc a poc. Un vòmit massa temps retingut.
I tot inscrit damunt l’areny de la cala d’un món petit. Seure a contemplar els mots, ells parlen, s’expliquen.. han deixat l’amagatall i, ara, tenen lletres i cels i potser colors de flor d’abril. Però s’allunyen del teu casal
Un vent de marinada cavalca la mar i la platja, indiferent. Bufa, segur, besa la sorra i l’allisa, esborra i esborra... Només et queda un buit desconcertant, és el desert roent i fred de la pèrdua.
Mentrestant, l’arena, altra vegada verge, espera la confessió escrita d’un altre condemnat.
Marta
Magranes de colors. Atractives. Temptadores.
El vidre, la transparència, la fragilitat.
Petites flors que no es marceixen.
Callen, esperen. Tindran la seva oportunitat
de foc d’artifici
.
I després... la sang
Marta
I després tots a dinar - Fundació Miró - juliol 2012
