martes

ART CONCEPTUAL/CAL CEGU



No tinc ni idea de què és l’art conceptual. O potser a l’inrevés: de l’art conceptual tan sols en sé la “idea.
Història personal: ho vaig tenir molt clar quan vaig veure per primer cop One chair, three chairs, l’obra de Kossuth, al MoMa. Per la seva característica de simplicitat i de voluntat pedagògica i perquè estava al MoMa, clar, que marcava pauta.
Després em vaig enamorar d’en Duchamp —jugant a escacs, tan mono, al Melitón de Cadaqués enlloc de fer d’artista—, i vaig decidir que la seva Fountain obria una nova pàgina en la història de la creació artística, de fet l’inici de l’art conceptual.
Després ja res. L’art conceptual potser és un maremàgnum d’experiències i de temptatives. D’expressió, o no. De jugar amb la realitat, o no. D’implicar a l’espectador a la creació, de donar-li el paper essencial. O no.
A mida que passa el temps veig que les etiquetes i les definicions es van afegint i superposant unes darrere les altres, un munt. M’importa més la meva experiència personal, que és una. O diguem-ne una línia continuada que reconec com a tal. Que tracta de com estar atent i obert a la realitat i a la incidència intencionada, transformadora, desvetlladora, inquisitiva sobre ella per uns actors amb la intenció (o no?) d’inquirir, de desvetllar, de transformar-nos als espectadors, moltes vegades convertint-nos en coautors. És a dir, quasi bé tot. És a dir estar atent a tot... a participar en tot... Com veieu ja m’he fet un considerable embolic del que no en sé sortir. Ni ho penso intentar.
Però això sí: art conceptual és una reunió de persones amb voluntat de viure una experiència d’art davant d’una pantalla plana i no gaire estimulant; escoltant unes explicacions de circumstàncies alienes, allunyades, però que recreem amb interès i il·lusió; visitant una mínima mostra de peces que ens parlen d’una invisible i desconeguda col·lecció (no gaires i, sobre tot, mal il·luminades. Em pregunto si no va ser intencionada l’avaria elèctrica per tal d’activar la nostra imaginació); oficiant una cerimònia col·lectiva amb l’ajuda d’uns pocs elements bàsics i molt simbòlics de la terra en una mena de feliç eucaristia laica. I perllongada per creacions com, de moment, la deliciosa filmació de la Rosa (Gràcies! Ets una crack!).

Petons,
Lluís

viernes

RITUAL DE L'OLI NOVELL



LA ROSTA DE L’AVI

Era el quarto  fosc, però també era el lloc més sagrat de la casa. Era el quarto de l’oli. Or líquid, el producte més apreciat de tots els que podia donar aquella terra seca i de mal treballar. L’oli no es feia per vendre, com  el vi, o el blat. L’oli era essencialment per a la casa, per a la família.
La collita de l’oliva marcava l’inici de l’hivern. Eren unes jornades de treball dur, quan encara no havia arribat l’auxili de la tecnologia i la feina s’havia de fer tota a mà. Però no era una feina que desagradés. Diria, fins i tot, que es feia amb il·lusió. El resultat s’esperava amb impaciència, el dia que es podia abocar l’oli, encara tèrbol, a les grans gerres de terrissa d’aquell quarto fosc, on, després d’un temps de repòs, acabaria adquirint aquella transparència daurada que era tant apreciada.
Aquell oli novell, tant esperat, havia estat, un any més, el resultat de la intervenció calculada de l’home i l’acció incontrolable de la natura, és a dir, una incògnita o, el que és el mateix, un misteri. I per desvelar el misteri s’havia instituït un ritual que era alhora la comprovació empírica de la qualitat del producte obtingut i la celebració del fet que un any més seria possible gaudir d’aquell producte excepcional, que ennobliria els plats més senzills que sortissin de la cuina de casa. Era el moment de fer la rosta: l’avi torrava un parell de llesques de pa davant de les brases de la llar de foc, que després eren sucades dins l’oli novell, s’hi espolsava una mica de sal i, tot seguit, eren menjades amb delit per la família.
La rosta d’avui ha tingut poc a veure amb aquelles de l’avi, de fa més de cinquanta anys, però nosaltres també, aquest cop, ens hem deixat seduir per les propietats gastronòmiques del producte alimentari més característic de la nostra cultura i, diria que sobretot, per les seves propietats simbòliques: l’oli és riquesa. Riquesa essencial. Com ho és la cultura. Com ho és l’art, sigui o no conceptual. 



Montse

ELS ARTFERITS A CAL CEGO


con un móvil y mucha creatividad, Rosa nos ofrece este vídeo de nuestra salida a Cal Cego.