No tinc ni idea de què és l’art
conceptual. O potser a l’inrevés: de l’art conceptual tan sols en sé la “idea”.
Història personal: ho vaig tenir molt
clar quan vaig veure per primer cop One
chair, three chairs, l’obra de Kossuth, al MoMa. Per la seva característica
de simplicitat i de voluntat pedagògica i perquè estava al MoMa, clar, que
marcava pauta.
Després em vaig enamorar d’en Duchamp
—jugant a escacs, tan mono, al Melitón de Cadaqués enlloc de fer d’artista—, i
vaig decidir que la seva Fountain obria una nova pàgina en la història de la
creació artística, de fet l’inici de l’art conceptual.
Després ja res. L’art conceptual
potser és un maremàgnum d’experiències i de temptatives. D’expressió, o no. De
jugar amb la realitat, o no. D’implicar a l’espectador a la creació, de
donar-li el paper essencial. O no.
A mida que passa el temps veig que les
etiquetes i les definicions es van afegint i superposant unes darrere les
altres, un munt. M’importa més la meva experiència personal, que és una. O
diguem-ne una línia continuada que reconec com a tal. Que tracta de com estar
atent i obert a la realitat i a la incidència intencionada, transformadora,
desvetlladora, inquisitiva sobre ella per uns actors amb la intenció (o no?)
d’inquirir, de desvetllar, de transformar-nos als espectadors, moltes vegades
convertint-nos en coautors. És a dir, quasi bé tot. És a dir estar atent a
tot... a participar en tot... Com veieu ja m’he fet un considerable embolic del
que no en sé sortir. Ni ho penso intentar.
Però això sí: art conceptual és una
reunió de persones amb voluntat de viure una experiència d’art davant d’una
pantalla plana i no gaire estimulant; escoltant unes explicacions de
circumstàncies alienes, allunyades, però que recreem amb interès i il·lusió;
visitant una mínima mostra de peces que ens parlen d’una invisible i
desconeguda col·lecció (no gaires i, sobre tot, mal il·luminades. Em pregunto
si no va ser intencionada l’avaria elèctrica per tal d’activar la nostra imaginació);
oficiant una cerimònia col·lectiva amb l’ajuda d’uns pocs elements bàsics i
molt simbòlics de la terra en una mena de feliç eucaristia laica. I perllongada
per creacions com, de moment, la deliciosa filmació de la Rosa (Gràcies! Ets
una crack!).
Petons,
Lluís
