Descobreixo aquesta artista irlandesa i les seves instal·lacions al Cultura/s d’aquesta setmana. La imatge que podeu veure és potser la més impactant de les que li he trobat a internet (i ho és més encara a la mida en que es mostra al suplement de La Vanguardia).
Impactant, sí; i també bella. Copio una mica el comentari del diari: l’autora fa instal·lacions que son imatges congelades on s’imbrica, i es contraposa, un component arquitectònic, sòlid, fix, a un element, sovint un animal dissecat, que aporta acció i moviment, que trenca l’equilibri del conjunt, que el desestructura.
Unió de contraris. A la fotografia hi veiem quietud i moviment; estabilitat i caos. L’obra dóna sensació de lleugeresa alhora que evidencia la complexitat i la dificultat de la seva construcció. És essencialment bella alhora que sinistra (o precisament gràcies a això, el freqüent binomi). No esteu desitjant apropar-vos-hi, passar-hi per sota, sentir a la pell la sensació plaent de perfecció que, ben segur, irradia?
Tot i això, quasi bé des del primer moment m’envaeix un dubte No es pot dir gaire d’unes quantes fotografies quan la matèria artística són unes espectaculars instal·lacions; no us sembla, però, que la sorpresa, la bellesa, la inquietud que generen les obres de Claire Morgan s’han d’esgotar aviat i que l’autora haurà d’afanyar-se a obrir noves línies d’investigació plàstica abans que no ens avorrim?
Ho pensava mentre anava veient tants corbs malmesos a les fotos. I aquests m’han dut als corbs esculpits que jeien morts per terra a l’exposició de Kiki Smith a la Miró. No me n’he pogut estar de comparar les instal·lacions d’una i altra creadores.
Claire Morgan ofereix un espectacle, probablement un espectacle associat a una idea. Kiki Smith ofereix un seguit d’estímuls, sovint una narració (fins i tot, a la Miró, una narració autobiogràfica) que ens interpel·len, que ens demanen una complicitat, que ens obliguen a una resposta, a unes interpretacions. Mentre a Morgan prima la tècnica escenogràfica Kiki Smith utilitza totes les tècniques possibles de creació (potser hi predomina el dibuix sobre paper). Morgan desperta una sensació immediata; Kiki Smith, repeteixo, ens demana una resposta activa.
Estic comparant dos artistes, dues obres. Està bé fer-ho? La creació artística pot ser, és, infinita. Un barboteig dadà és art; també ho és Santa Maria del Mar. La valoració subjectiva és perfectament acceptable; és el que jo faig, i ja veieu que l’empremta que m’ha deixat Kiki Smith no es la mateixa que... (perquè no he vist mai una obra de la Morgan en directe?). Però potser aquest tipus de valoració està bé per parlar-ne en un sobretaula, no per fixar-lo en un blog.
Ai, em sembla impossible arribar a ser un crític d’art! Vosaltres què n’opineu de tot plegat?
