L'Antoni Tàpies, al gener de 1967 va escriure a la revista infantil "Cavall Fort":
"Com mirar netament sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d'haver, sinó el que senzillament hi ha? Vet aquí un joc innocent al qual us proposo jugar" ..." En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura -com totes les coses d'aquest món- "ha de ser", o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d'una ventada. Pot ser un núvol de temepesta. Pot ser una petjada d'home per la vida, o un cop de peu -per què no?- que digui "prou!". Pot ser un aire dolç de matinada, ple d'esperances, o un baf agre sortit d'una presó. Pot ser les taques de sang d'una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l'avui, l'ara i el sempre. Jo us convido a jugar, a mirar atentament... jo us convido a pensar."
I vet aquí, que, com una bona alumne, ho vaig intentar. Això, jugant, jugant, ès el què en va sortir:
El joc de mirar en Tàpies: “Cadira núm.1, núm. 2".
UNA MANTA
Hi havia una manta al cotxe. Només una, i encara prima i polsosa, quan aquella avaria estranya els va deixar, a altes hores de la nit, a prop d’un camí que suposaven lluny del seu destí.
Hi havia una manta al cotxe però els perduts eren dos. I tenien dues possibilitats: o esperar dins el cotxe que claregés, embolicant-se només les cames, o posar-se a caminar sota la llum de la lluna, buscant algun casalot aïllat
Deixant cotxe i manta de comú acord, varen escollir la segona opció. I va ser l’encertada. A la vall següent hi fumejava una xemeneia: això volia dir que allà baix hi havia vida: la dels dos vellets que trobarien, en arribar a una casa amb porta ajustada, asseguts de costat cadascun a la seva cadira de boga, amb les mans sobre la falda i les cames ben tapades amb una manta de soldat, mirant les brases del què quedava del foc a terra. Només esperant.
Rosa Vila, 20.05.12
