viernes

MÉS POESIA

DIMINUT CRIT PICTORIAL

     Perdonau-me, germans, amb xiurells, tambors i draps negres. Tombau els monòlits i les piràmides de vent que trobeu dins el camí. Amollau, purificau, amb canteig caliuer, gemegant, el fenàs polsós de les voreres. Germans de cor de fang, estic sol, talment un ocell damunt les teules humides. Estic sol per haver dit massa paraules. Les figueres ja no s’alegren al meu pas. Som l’adolescent que desitja l’amor com el blat madur espera la falç, o els turons, la boira amiga. Perdonau-me, germans, pels ramells de calcides, per la dansa folla, per les donzelles campanes. Quantes vegades vos he dit: “Un poc de música espessa i després la fi. Perdonau-me”. Anit, jo i la grava que es clavant dins l’asfalt i el poema que es difumina entre els rètols ens movem dins l’ambigüitat –una ambigüitat lluent-. Vers una tranquil.litat d’anemones i cossiols de clívies aniré, germans. Dansaré, dansaré, dansaré la dansa folla, estrenyent amb totes les forces, amb les meves mans d’escorça, una urent estrella d’or. Amb aquestes mans que un dia vos volgueren treure els ulls, germans. Ara, però, vers una tranquil.litat d’anemones i enmig de milions de troques vermelles i negres em vaig tapant aquests ulls –els meus ulls de peixos blancs-. Vers una tranquil.litat d’anemones i cossiols de clívies aniré, germans.

Miquel Bauçà



jueves

DIA DE LA POESIA: COLOR

                 Blanc

He palpat blancs sobre blancs
que el sol turmenta amb afany
sense poder esbrinar el secret
que s’hi oculta. Blancs i blancs
on la vida s’escriu a cop de pinzell
sota el  blau seguit de l’abril.
Cal·ligrafia de ploma fina
sense paraules ni lletres ni punts
Només capes  i capes de calç
que enterren les albes i les flors
que tu i jo collíem cada dia.
Passo la mà damunt del blanc
rugós i cansat. És la teva pell,
o la meva. A cada estrat un matí,
una nina,  la platja i la petxina
dormen sense oblit. A poc a poc
esberlen l’acabat epidèrmic.
Porto la calç i el pinzell
I pinto i pinto de blanc
Ara que hi ha el cel llis de l’abril

                                                Marta
                                               Octubre 2011

miércoles

en el Dia Mundial de la Poesia

en el dia internacional de la Poesia, he recuperat un poema antic sobre un quadre de Kandinsky, amb motiu de l'exposició de l'estiu del 2003 a La Pedrera:

DISSOLUCIÓ

A la llibertat de Kandinsky


Si faig voleiar antics teulats vermells
i xuclo les aigües pudents de les ciutats.

Si esborro tantes cares emmurriades
i desdibuixo cossos en moviment…

Si puc assecar fonts i clavegueres
després de cremar arbres, flors i jardins...

Si enruno les cases ben arrenglerades
amagant carrers i els que les van ordenar…

Si apago el sol que dona vida a tot plegat
i asseco la neu que no arriba als mars…

Si faig callar les veus estranyes més extranyes
i torno al seu cau els sorolls amics.

Si prego al vent que comenci la dansa
mentre destapo el pot de pluja fina…

Si allibero cavalls, coloms i bous
i em gronxo en mil cintes de seda verge…

Si a les grans taques dels tres colors rodons
hi poso un violeta sense cap intenció…

Potser estaré a punt de dissoldre’m
fent dansar uns quants mots callats.

O amagar-me en la simfonia
que escala un mal so assonant

mentre avanço amb llum de dia
per un quadre ja sense format.


Rosa Vila, juliol 2003

lunes

QUATRE PINZELLADES SOBRE SAMARKANDA

            Sempre m’han agradat les civilitzacions antigues. El passat remot em fascina i per això hi ha hagut unes quantes fites a la meva vida: Egipte, Grècia, Roma, Istambul... i també Samarkanda. I finalment Samarkanda va arribar.
            Però aquí només en trobareu “quatre pinzellades”.   
           Tashken va ser la primera ciutat que vam visitar en aquest viatge. És la capital i té uns dos milions i mig d’habitants. La marca soviètica s’estén per tota la ciutat. Blocs d’habitatges en estat deplorable, però les mitgeres sempre decorades amb ceràmica o pintura. Barris de blocs espaiats, sense cap manteniment. Cap al centre comencen les grans avingudes, la construcció en condicions,  els espais grans amb edificis isolats: l’Òpera, el Parlament, la Universitat... tot envoltat d’arbres, de gespa, de flors, de parcs, de jardins. Els monuments amb escultures de figures colossals al més pur estil del realisme socialista.

         
Al mig d’un parc també veiem l’escultura de l’Amir Timur, que nosaltres anomenem Tamerlà, a cavall, com a heroi nacional. 

El centre de Tashken és una ciutat d’aspecte europeu, una ciutat administrativa, però molt agradable.
Vam visitar la madrassa antiga, la primera que veiem d’aquesta arquitectura de l’Àsia Central i d’influència Persa, que funciona encara com a universitat religiosa,  i després ens vàrem perdre pel mercat principal de la ciutat, situat, una part, sota d’una gran cúpula, però estès també  a l’exterior per carrers i places. És un mercat immens, bigarrat, multicolor. Hi ha de tot. Les espècies perfumen l’ambient i el pa acabat de coure en uns forns de ceràmica enterrats a terra,  fa venir salivera. Les dones van i venen. Fan molt de goig, porten vestit de coloraines fins als peus i al cap un mocador, també de colors, entortolligat damunt del cabell. No van tapades com als països declaradament islàmics. Son obertes, rialleres, de pell torrada  i  ulls en general foscos.  Les criatures són com un pom de flors, precioses, amb unes faccions menudes i delicades.




L’endemà, a les cinc de la matinada, marxàvem a Khiva.

Vam volar uns 1.400Km per arribar a Khiva. De l’aeroport a un petit hotel de luxe reservat a quatre turistes, davant mateix d’una de les portes de la ciutat antiga on els cotxes no  poden circular. Vam caminar una mica per entrar per la porta principal en mig de la muralla que té una amplada aproximada de set metres i una alçada de deu. Està feta de toves i té quatre portes segons els punts cardinals. Aquí i allà de la muralla hi ha sarcòfags adossats. Muralles, terra, cases... tot té un color gris blanquinós i, encara que tot just era el mes de maig hi queia una calor espessa.
Entrar a la ciutat és entrar al passat, com si el temps s’hagués aturat. Estàs en un altre món. Khiva, patrimoni de la humanitat, és una joia.


Les seves construccions formen part de l’art Persa Està plena de Madrasses, Mesquites fastuoses, Minarets on s’hi reflecteix el sol, Mausoleus, Palaus, Harems, cases, Caravansserai... la majoria estan decorades amb rajoletes esmaltades principalment en blau, verd, turquesa... És curiosa una mesquita amb una sala hipòstila les columnes de la qual tenen forma de tulipa molt allargassada i estan fetes de fusta d’om, d’albercoquer... treballada de dalt a baix.
         


Els carrers estan plens de basars de mil colors... Les dones són molt maques amb els seus vestits llargs i els seus turbants, tot de colors llampants. Ens perseguien perquè compréssim els seus productes principalment mocadors de seda, mocadors de cachemire. Les paradetes d’artesania també proliferaven per tot arreu: a més dels mocadors, joies de plata, barrets d’astrakhan, armilles, ceràmica, bijuteria... i cal regatejar i regatejar.
Prop de la muralla hi ha barris perifèrics l’Ichan-Kala. Són cases pobres, es veuen precàries, sense aigua, en general, sense electricitat segurament. Els nens, maquíssims demanen “bombons” i “una foto”;  la gent és amable.

El dia següent pujàvem a un autocar, una mica desballestat per anar a Bukhara. En teníem per unes sis o set hores. Era aviat i ja feia calor.




Només de sortir de Khiva comença el desert de Kizil-Kum al Nord de la ciutat, el de Kara-Kum al Sud. El riu Amu Darya s’arrossega entremig fins a desembocar al mar d’Aral. És ample, sinuós, de color de terra. Li queda poca aigua i el mar d’Aral se’n ressent. Passàvem quilòmetres i quilòmetres d’un desert  blanc grisós, fet de petites dunes cobertes de matolls fins arribar a l’oasi de Bukhara. El calor era aclaparador, queia al damunt com una llosa. A l’esquerra de la carretera desert fins a l’infinit, sempre igual, a la dreta desert tallat pel pas del riu, que no aporta cap sensació de frescor. Tenia  la sensació  que no hi havia sortida, sempre el desert i tanta, tanta calor.  De tant en tant un ramat de bens amb el seu pastor, com ho poden suportar? No podia deixar de pensar en les caravanes que durant tants anys havien passat per aquell mateix camí, pel mig del desert per portar mercaderies d’una banda a l’altra, damunt dels camells, a poc a poc.

A l’hora de dinar arribàvem a l’oasi: Bukhara.
A Bukhara ens calia veure tot el que poguéssim. Va ser una visita atapeïda: la madrassa d’Abdullaziz-khan, la de Miri-Arab, la d’Ulughbeg amb el seu Harem, la mesquita de Kalyan amb el seu minaret, i les altres edificacions que l’acompanyen, tot immens, tot impressionant.




A l’entrar a no sé quina madrassa, una noia uzbek se’ns va acostar a demanar caritat, potser l’única en tot el viatge. Era una noia alta, esvelta, torrada de la pell amb uns ulls terriblement verds, portava dues criatures, boniques com ella. No l’oblidaré



A la nit només pensava en la fastuositat de totes aquestes edificacions mentre intentava d’imaginar-me la vida sumptuosa dels sàtrapes, emirs o khans, tant se val. És el luxe i l’ostentació del món oriental, del món Persa,  que va meravellar i seduir Alexandre. També pensava en el poble, que al costat d’aquesta riquesa, segurament, es moria de gana, com sempre.

Un dia més i per fi arribaríem a Samarkanda. A les 8h. Del matí vam sortir amb l’autocar. L’oasi de Bukhara va quedar enrere i de seguida vam tornar a trobar el desert, però mica a mica el paisatge va anar canviant. Canvi de província. Cada vegada que es canvia de província hi ha burots amb policia, segurament reminiscències dels soviètics.

         A mida que l’autocar avançava el paisatge canviava. S’endolcia. Ara era verd, frondós, suau, arbres de ribera, moreres, vinya, camps molt grans, de blat segurament. Les cases que passàvem es veien precàries amb teulades ondulades, com si fos “uralita”.  De tant en tant se’n veia alguna amb sostre pla i palla al damunt, potser les antigues totes eren així. Molts camps, molts camps, el producte dels quals administra l’estat. Aquí la terra és fèrtil. Prop dels pobles hi ha petits horts més o menys particulars. Continuàvem a la Ruta de les caravanes, la ruta de la Seda, ara convertida en una carretera en no gaire bones condicions que travessa el país. Vèiem passar cotxes, no molts, força antics i els autobusos de línia molt atrotinats. 
A les dues de la tarda arribàvem a Samarkanda, la veritable fita del meu viatge particular.
I a dinar, el dinar de sempre: amanidetes diverses, tomàquet, enciam, ametlles, pastanaga... després una sopeta i finalment carn estofada amb arròs blanc i per postres cireres i maduixes. Per beure: te. El mateix que havíem menjat a Tashken, a Khiva, a Bukhara...  
Després vam arrencar a córrer per veure la famosíssima plaça del Registan.














Veritablement és única, majestuosa. La Plaça del Registan amb la seva mesquita-catedral, la madrassa i el caravansarai, totes les façanes amb acabats de ceràmica de tons blavosos. Aquella plaça era el centre de la ciutat on convergien els sis carrers principals, havia sigut el punt de trobada principal, el lloc on es produïa el comerç, el centre neuràlgic. Al voltant hi havia hagut els mercats i una teranyina de carrers i carrerons fins a arribar a les muralles. Llàstima que aquesta ciutat va ser arrasada pels soviètics i ara veiem les magnífiques construccions, les que ens han arribat (moltes reconstruïdes), isolades al mig d’una gran plaça. Em va doldre trobar-me el passat tan despullat. De tota manera em va impressionar.
Les botigues, botiguetes i venedors sempre i a tot arreu. I el mercat... sempre els mercats orientals.
           Un altre indret a visitar és a la Necròpolis, Shah-Zinda, que és a dalt d’un turonet. És com un carrer estret i llarg amb escales i arcs, i els edificis amb mausoleus, a quin més luxós,  a banda i banda. Totes les façanes de rajoletes esmaltades, blaves, verdes, turqueses, algun blau marí que brillen i emmirallen amb el sol. Un espectacle impressionant.







L’endemà vam sortir de Samarkanda en direcció a Tashkent.
De seguida, després de deixar la ciutat hi havia els famosos “jardins de Samarkanda”, jardins d’Amir Timur, verds, frondosos, amplis.
El paisatge continua verd i amable.
Vam arribar a Djizak on van aparèixer les anomenades Portes de Samarkanda: dos roques gegantines que s’alcen a banda i banda de la carretera és a dir del camí del les caravanes. Es diu que potser també hi havia unes portes de fusta per acabar de tancar. En tot cas amb un vigilant a banda i banda es té un bon control.
L’autocar continuava. Les terres eren fèrtils. Camps i camps que no se’n veia el final. Fruiters, xops, oms, morera, vinya... maduixes, es veien les dones com les collien al mig del camp, taques de colors al mig del verd. Ramats molt grans de vaques, vaques i vaques color marró fosc, tacades, o d’un beig vermellós. Ramats de bens i cabres dels mateixos colors. Cigonyes a dalt de columnes. El tren de mercaderies amb seixanta vagons. Cotxes vells. Cases amb sostre ondulat. Parades d’autobús, sempre diferents, grans, mig desballestades. Carros amb burrets. Algun cavall. Homes conversant en aquella estranya posició: ajupits amb els peus plans a terra, i les dones amb vestits vistosos.
 Vam passar el riu Syr-Darya. A mida que ens acostàvem a Tashkent proliferaven les fàbriques molt grans, abandonades. Són les que han quedat després de la retirada dels soviètics.
Finalment vam tornar a Tashkent