LA ROSTA DE L’AVI
Era el quarto fosc, però també era el lloc més sagrat de la
casa. Era el quarto de l’oli. Or
líquid, el producte més apreciat de tots els que podia donar aquella terra seca
i de mal treballar. L’oli no es feia per vendre, com el vi, o el blat. L’oli era essencialment per
a la casa, per a la família.
La collita de l’oliva marcava l’inici de
l’hivern. Eren unes jornades de treball dur, quan encara no havia arribat
l’auxili de la tecnologia i la feina s’havia de fer tota a mà. Però no era una
feina que desagradés. Diria, fins i tot, que es feia amb il·lusió. El resultat
s’esperava amb impaciència, el dia que es podia abocar l’oli, encara tèrbol, a
les grans gerres de terrissa d’aquell quarto
fosc, on, després d’un temps de repòs, acabaria adquirint aquella
transparència daurada que era tant apreciada.
Aquell oli novell, tant esperat, havia estat,
un any més, el resultat de la intervenció calculada de l’home i l’acció
incontrolable de la natura, és a dir, una incògnita o, el que és el mateix, un
misteri. I per desvelar el misteri s’havia instituït un ritual que era alhora
la comprovació empírica de la qualitat del producte obtingut i la celebració
del fet que un any més seria possible gaudir d’aquell producte excepcional, que
ennobliria els plats més senzills que sortissin de la cuina de casa. Era el
moment de fer la rosta: l’avi torrava
un parell de llesques de pa davant de les brases de la llar de foc, que després
eren sucades dins l’oli novell, s’hi espolsava una mica de sal i, tot seguit, eren
menjades amb delit per la família.
La rosta
d’avui ha tingut poc a veure amb aquelles de l’avi, de fa més de cinquanta
anys, però nosaltres també, aquest cop, ens hem deixat seduir per les
propietats gastronòmiques del producte alimentari més característic de la
nostra cultura i, diria que sobretot, per les seves propietats simbòliques:
l’oli és riquesa. Riquesa essencial. Com ho és la cultura. Com ho és l’art,
sigui o no conceptual.
Montse
No hay comentarios:
Publicar un comentario