És cert, les pissarres, meravellós invent on fer i desfer traços i gargots, on els esforçats estudiants aprenien les lletres, els números, cal·ligrafia, verbs, fórmules... han estat bandejades de l’escoles per obsoletes, però elles, llestes i alhora humils, s’han buscat altres indrets per guanyar-se les garrofes i han sortit al carrer.
Precisament aquest matí, rondant pel meu barri, me n’he trobat, unes quantes d’aquestes, aguantades amb cavallets i palplantades davant de comerços . Però m’he fixat en una que incitava a entrar a un super. Amb guix blanc, tal com cal, hi havia escrit:
AVUI: MELÓ PELL DE SAP
M’he quedat rumiant davant de l’anunci . Sap? Què sap el meló? Sí, ell sap què guarda en el seu interior i es veu que fins que no l’obres no te n’assabentes del que hi ha i potser de moltes coses que no sabies i no hauries sabut mai si no hagués arribat aquell moment suprem de tallar el meló. Ja ho trobem a les dites: l’amor de joveneta / l’acompar a un meló / defora, sa cara alegre / de dins, sa traïció o bé: es meló i es casament solen enganyar sa gent. Quina emoció, el parteixes per la meitat i si tens sort, si el meló és dels dolços, dels bons, et parlarà de bon temps, que demà tindràs un dia magnífic, que trobaràs l’amor de la teva vida, aquell que busques de fa tant i tant de temps... i seràs feliç i feliç. Si per contra el meló és una carbassa... traïció, traïció... en fi res de bo. Però potser no era això. He consultat el diccionari: SAP= bruguerola, bruga, xipell, cipell, cepell, carrassella, herba negra, bronsa, brossa... tampoc m’ha acabat de lligar, una planta una mica cantelluda quina relació té amb el meló i la pell? Pell de carrassella? difícil de passar-hi la mà. No té ni cap ni peus. Continuo buscant en el meu diccionari: meló de carn, meló de tot l’any, meló tendral, meló de bac, meló aiguardenter, meló fel, meló de gra d’arròs, meló de pinyol de blat, meló bif, meló de pell de granota, meló de peça de formatge, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó, meló escrit... La saviesa popular bateja les coses amb noms preciosos que es van evaporant, oi que és una llàstima? Quan torni a passar per davant del super, aniré amb un guix a la butxaca, com l’Helena; demanaré permís, o no, i escriuré:
AVUI: MELÓ DE PELL DE GRANOTA
M'agrada del format blog que no saps qui firma fins un cop llegit l'article. Així puc intentar endevinar de qui és mentre el llegeixo. Aquest havia de ser d'una de les dues veritables escriptores, la Marta o la Rosa. Fàcil:la Rosa salta d'un centre d'interès a un altre i és més esbojarrada mentre que la Marta és més narrativa i mostra el seu alè poètic. Doncs aquest cop ho he tingut difícil! No t'he desconert, Marta, fins a quasi bé el final.
ResponderEliminarMolt bé! Un text perfecte.
Ah! I fes-me el favor d'anar al súper i preguntar què dimonis és aquesta pell de sap.