PISSARRES
ÉS curiós, descobrim l'encant de les pissarres precisament quan estan desapareixent del seu medi habitual, les escoles. Jo sempre he defensat que un troç de guix era el millor instrument del professor, l'eina ideal: barata, lleugera, ecològica, autònoma ... escrius i esborres i tornes a escriure sense haver de dependre de cap font d'energia que no sigui la que genera el batec del teu cor. Però ja fa temps que cada cop utilitzo menys el guix (encara que sempre en guardo un trosset a les butxaques de les jaquetes, com un talisman) , l'ordinador i els projectors s'imposen a les aules, i les pissares, quan hi son, sempre estan tapades per una pantalla...


FINESTRES
Ahir, mentre feia neteja al pis que va ser de la meva mare, vaig trobar un petit tresor que em va fer pensar molt en vosaltres. Una edició numerada d'un poema de R. M. Rilke que porta per títol "Les fenêtres" (Las ventanas), traduit per Gerardo Diego i amb fotos de Leopoldo Pomés.

I
Basta que se asome al balcón
o en el marco de una ventana
una mujer que dude... y ya es sin remisión
desde su misma aparición
la que perdemos, tan temprana.

Y si ella levanta los brazos,
ánfora tierna, a atar los lazos
de sus cabellos, con qué ardor
nuestra pérdida en énfasis gana
y nuestra desgracia en fulgor

II
Tú me propones ventana extraña, que yo espere.
Ya casi se mueve el visillo escondite.
¿Debo aceptar, oh ventana, tu embite?
¿O resistirme, di? ¿Alguien me quiere?

¿No estoy yo, intacto, con mi vida al acecho,
mi corazón tan pleno que la pérdida aumenta?
¿Y este camino en marcha y la duda en el pecho
de que puedas darme ese colmo cuyo sueño me tienta?
(...)

I el poema em fa venir al cap un altre de Marina Svetàieva, que va mantenir amb Rilke una relació epistolar d'una intensitat colpìdora:

Viure és tallar i infal·liblement fallar i després apedaçar –i res no es sosté (i res no tens, i no es té afecció a res) (...)D'ençà que intento de viure, em sento com una cosidora miserable i maldestra que mai no farà res de bo, que ho esguerra tot i s’esguerra, i que deixant-ho tot: fils i teles, entreteles, tuteles, tisores, es posa a cantar. Davant del vidre de la finestra, allà on plou per a la eternitat.

Estic plena encara d’aquell cel buit.

Marina Svetáieva