Cadascú ha de tenir la seva cambra. I un pati blau on passejar els seus dubtes”,
Montserrat Abelló “A Virginia Woolf”
No tinc cambra ben be pròpia però tinc moltes llibretes i llibretetes que sempre he anat traginant dins bossa pròpia. Si la cambra és la haima que em protegeix de les tempestes d’arena, l’escriptori n’és la pell que m’envolta, la mirada que m’escruta cap endins, els sons que m’arriben de fora, el moviment que em fa giravoltar i em torna a la vida, la filosofia que en dibuixa el camí.
Tinc un pati que tampoc és propi, però que des de menuda me l’he anat fent meu. És blau amb floretes d’escuma blanca; a vegades grisseja, altres s’esvalota però mai para quiet ni es despulla del tot. Puc només mirar-me’l o, amb el seu permís, endinsar-m’hi. En el seu anar i venir hi aboco pors, angoixes i dessitjos. Si li demano, m’escolta, calla i m’encalma. Així és com fets, sentiments i paraules van trobant la seva via.
Potser per això, des fa un temps, no massa, he decidit que si escric és per endreçar-me les cambres i els patis del meu món, el món de dins i el de fora, de fet, el que m’ha tocat viure i que vull viure com si fos un gran jardí i deixar-lo escrit des de qualsevol cambra, sigui o no pròpia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario