CURSI

M’arriba a les mans aquesta foto. La nit i la lluna, un autèntic lloc comú, un marc per realçar... etcètera. Cursi. O no és aquest l’adjectiu adequat? Busquem termes que responguin a criteris estètics: Kitsch? Camp? No ho sé. Vinga! Us deixo a vosaltres la feina de trobar la bona definició (la recerca pot dur-vos a Hermann Broch i a Susan Sontag, us aviso!)

Mentre tant, per què no posar-li un títol a la foto?: Caspar David Friedrich. Amb ell la fotografia agafa un to irònic. Estem jugant amb la idea del romanticisme de primers del dinou. Si volem, hi podem trobar un joc de referències i de conceptes: fotografia i pintura, material reproduible i material únic, dins el marc (i apropiació de la lluna, bé comú, un cop enmarcada)... tot molt postmodern.

De fet me n’avergonyeixo una mica d’aquest joc. Estic caient en la prepotència de l’actualitat: és com si el present tingués dret de riure-se’n del passat; del món de Friedrich en aquest cas. És molt fàcil descontextualitzar temporalment una obra, un estil, per fer-ne broma. Mal fet! Tal com nosaltres comprenem el nostre art perquè d’alguna manera ens identifiquem amb ell, perquè expressa part del que ja som, hem d’entendre l’art romàntic en el context de l’època romàntica; si no intentem fer-ho així l’estem traint.

Fora títol, doncs. (Però no em negareu que és una foto més aviat cursi).

I aquest marc... Em sembla que el tema de les finestres ens segueix perseguint.