CY TWOMBLY (PISSARRES)

Fa poc mostrava l’obra de Jules Bissier en la que la utilització de signes, d’escriptures, explicava, de la pintura gestual afí o derivada de la cal·ligrafia xinesa hi tenia tanta importància.

Cy Twombly, autor que ja sabeu que em té el cor robat, va iniciar la seva obra com a expressionista abstracte. Setze anys més jove que Pollock, la seva estada al Black Mountain College i els anys passats a Europa el van dur a allunyar-se dels seus companys americans. Molt ràpidament va anar a parar a una pintura cal·ligràfica, que després va ser dibuix, guixat, graffiti (i més tard iconografia de referències gregues i llatines) sobre grans camps monocroms.

Dels anys cinquanta fins als setanta va crear una gran quantitat de teles amb guixats de llapis blanc gras sobre fons fosc, quasi negre, que recorden els gargots que fèiem els nens sobre la pissarra de classe quan no hi eren els mestres. Malgrat ser teles, aquests quadres prenen una meravellosa consistència mineral.

Meravellosa perquè em duen a la infància? Aneu a saber. No em recorden els paisatges pirinencs de llicorella, lluents gràcies a la mica inclosa la roca. Ni al tacte càlid i greixós de les plaques de pissarra llestes per a cobrir la borda aranesa. Eren encara de pissarra, les pissarres de les nostres escoles? Jo en tinc el record del so buit, cristal·lí, que feien al colpejar-les amb el guix; transmetia una sensació de fragilitat, que associava al material pissarrós. Potser m’ho inventava. El que tinc clar es que les pissarres actuals d’escola ja no són així. Sí que és la de sempre la roca fosca i oliosa que s’esquartera en làmines, ara com fa milers d’anys. La que em sembla una altra cosa és la que pavimenta passeigs i habitatges luxoses, tallada a màquina i endurida amb tractaments químics.

Malgrat tot, em sento més a prop de la pissarra i de les pissarres tot contemplant les teles de Cy Twombly.