ALEKSANDR DONEKA

Aquest dissabte, Antonio Muñoz Molina parla a Babèlia de l’exposició sobre Alexandr Deineka que presenta la Fundació Juan March de Madrid. Deineka és un dels representants de l’art oficial (aleshores tot l’art era oficial!) soviètic durant els anys vint i trenta.

Muñoz Molina comença l’article amb l’epígraf «Cuando las palabras mienten la estética dice la verdad». Amb això avança que la similitud de les seves concepcions estètiques ja deixaven endevinar allò que tenien en comú feixisme, nazisme i comunisme, cosa que des del punt de vista de la ideologia no es va arribar a descobrir fins molt més tard.

Llegiu l’article; és interessant:

http://www.elpais.com/articulo/portada/acuarelista/matadero/elpepuculbab/20111022elpbabpor_7/Tes

Però jo em pregunto si no és tan sols la temàtica el que relaciona tan estretament les arts plàstiques soviètica i nazi. L’estètica no els és pròpia, no exclusiva. No en són estèticament afins, per exemple, les pintures socials d’un Diego Rivera —encara que comunista en absolut soviètic—, o de Thomas Hart Benton, pintor del New Deal i mestre de Pollock? (Com n’és absolutament aliena la pintura política de David, republicà i bonapartista).

L’estètica que veiem a Deineka és la de la modernitat, la mateixa que en aquells moments s’estén per tot l’art occidental. Màquines, cossos nus, esport són els temes de l’Art Déco. Masses obreres i reunions del Kominform no, és clar, però els altres temes els pots trobar a Tamara de Lempicka, a Cassandre, a Laurentin... i de fet a tothom durat els anys d’entre guerres del segle passat.

Els trets estilístics que podríem associar a l’Art Déco i els seus entorns son diversos. Siluetat i figures retallades, àrees planes de color, paisatges i cossos més estilitzats que no pas naturalistes, retorn al classicisme, potser a l’academicisme, influències del simbolisme, del cubisme i del futurisme, tot plegat en mescles molt eclèctiques.

Tots els artistes s’influïen mútuament i el resultat responia a l’esperit del moment. No parlem d’Art Déco si no voleu, que a fi de comptes recull la tendència més decorativista del conjunt. Muñoz Molina cita influències a Deineka de Bonnard i de Matisse, i jo afegiria a tots els Nabis; i també de Beckmann i Grosz, molt clares en els seus dibuixos. I per què no de Picasso i Lèger? O d’Utrillo als paisatges estilitzats de New England? També cita a Norman Rockwell; té raó. Potser hauríem de concloure que l’artista rus no té prou personalitat i espigola per tot arreu, de tot el que veu.

Jo trio de tota la seva obra, com a radicalment personal seva, el Obreres del tèxtil de l’any 27. La llum blanquinosa i la imatge abstracta dels telers fan pensar en una escena de ciència ficció. La fredor de l’ambient contrasta amb l’estranya, irreal lleugeresa de les tres operàries. No sé si l’escena correspon a un somni o a un malson.

Aquí teniu una pàgina que ofereix un recull molt complet de l’obra de Deineka mostrat cronològicament i per tècniques:

http://www.deineka.info/painting1930-1939.php

A mi tot plegat em du a un tema clau, un tema que ha de ser el pa de cada dia de les historiadores d’art. És el de l’estreta imbricació de tots els aspectes, culturals, polítics, sociològics, de cada època històrica. Tot el món d’influències i d’interrelacions que fan que cada època tingui el seu to propi.