L'ESTEL FERIT

Marta

Hi penso molt en aquella sortida. Va ser molt agradable.

Me'n recordo de l'escultura de Rebeca Horn, "L'Estel ferit". Em va fer senrir petita. Potser m'hi vaig tornar, petita, diminuta i per això em va semblar molt més alta i em va costar d'arribar fins al peu de l'escultura i com que ningú no em veia, tan menuda, m'hi vaig començar a enfilar.

El sol era abrusador, la sorra cremava i més enllà, el mar, d'un blau poderós, definia el límit de l'altre blau. Vaig mirar el conjunt, vaig decidir que m'agradava, trencava el ritme d'arenes i aigua i s'enfilava amunt desafiant l'ordre i la gravetat. Eren quatre cubs d'acer color de rovell, com quatre habitacions amb finestres a les cares oposades. Estaven mal col·locats uns damunt dels altres, potser acabarien caien. Em semblava més un gratacels modern, mal mantingut, que la memòria de les cases petites de la Barceloneta, o que els desorganitzats xiringuitos. Potser em feien pensar en les estibes del moll, en la soledat d'una casa deshabitada. però, ben mirat, potser es tracta d'això: pèrdues.

Triscava escultura amunt. El més difícil va ser superar la plataforma que la suporta, una base que distorsiona la seva visió, no la deixa arrencar de terra, com un crit. Un cop a tocar del cub inferior, amunt altra vegada fins al primer rengle de finestres, volia saber què hi havia a dins. Els vidres estaven bruts, però semblava que es veia alguna cosa a l'interior, restes, rastres d'un habitatge? El que queda d'un desnonament? Remors de veus antigues; tènues il·luminacions, records d'un passat no gaire llunyà. Malgrat la calor sentia fred i malgrat la ciutat, tan a prop, notava el desert de les coses mortes.

De sobte, me'n vaig adonar. Els Artferits, no hi eren!

• Ei!! - vaig cridar - espereu-me!

Ells ja anaven cap a l'escultura següent.