FINESTRES

La nostra taula de l’estudi està situada just sota la finestra que dóna al carrer. A la dreta la pantalla de l’ordinador, a l’esquerra un flexo, més enllà el telèfon. Petites peces que he anat aplegant al llarg dels anys s’arrengleren a l’ampit de la finestra... I a fora, corre la vida.

També a dins. Però ara us vull explicar el que veig a fora: Tres noies joves, arran de vorera, parlen vivament; donen la impressió de trobar-s’hi bé plegades. Una d’elles du un nadó en braços. A prop, una dona amb posat tranquil sembla que esperi alguna cosa; potser a algú. Ara mateix una parelleta acaba d’aparcar la moto damunt la vorera; ella, amb pantalons cenyits i botes, pacient, mira com el noi lluita amb el cavallet; darrere seu, circulen cotxes anònims. Mentrestant el xicot dels encàrrecs (dels encàrrecs?, de totes les feines pesades!) del súper familiar, descarrega caixes de verdura. I els arbres amb fulles verd tendre es belluguen davant meu, ben bé davant, a l’altra banda del vidre, a tocar dels meus ulls.

*****

Finestres que tenen marcs fets de paraules, de llengües; miro a través seu, em duen enrere i enllà. Em duen als primers Camus comprats a la vella Llibreria Francesa de les Rambles. I també a Paris, a les façanes blanques i les teulades de zinc sota núvols pesants; estic anant al Gît-le-coeur o al Le Racine, petites sales de la rive gauche, a veure les darreres estrenes que mai no arribaran a casa nostra.

O em duen als sopars alegres i tumultuosos servits als rioni populars en taules parades al carrer. Amanides, pasta i vi de la casa —servit en garrafes d’un etto, que avui dia ja no s’usen—, a la fresca de les nits d’estiu. Eren els anys de Berlinguer que compartíem amb els amics romans del partit. Vida a vessar.

*****

Finestres. Finestres que ocupen, que omplen, que conformen el nostre àmbit. Finestres tancades, finestres que ens tanquem. Finestres obertes a la llum, o a la foscor. Les travessem, com el nen d’en Pere Borrell, ara de sobte tan famós, que està sortint del seu marc. La vida a una banda i a l’altra de les finestres; la vida com a flux que les travessa. No som nosaltres una finestra —i els nostres sentits el seu marc— des de la que ens aboquem a l’exterior, per la que permetem que l’exterior ens penetri?

No és l’artista aquell que fa de la tela una finestra cap a... Cap a què? Cap a un nou coneixement? No necessàriament; no ho tinc gaire clar. Si ni tan sols tinc clar el que és un artista! Però diria que travessar les finestres de l’art de vegades m’ha dut a un nou coneixement de mi mateix.

Res gaire important. Us ho explico com us podria descriure les peces arrenglerades a l’ampit de la meva finestra: un ratolí de feltre, una petita regadora d’aram, tres bales de pasta de vidre pintades, uns petits recipients de vidre translúcid color marró vermellós usats antigament pels farmacèutics...