LA FALDILLA VERDA

Tres dones africanes caminant per un terra torturat sota un cel incandescent.

Tres siluetes de dones. Tres figures congelades en el seu moviment.

Me les miro una bona estona. Les vaig fent meves alhora que se’m tornen estranyes. Són realment dones les tres? Com més estona passa, més les veig com a icones que no pas com a individus.

Les hi trobo un ressò de ritual, de processó, en el seu caminar. Com als personatges de les ares romanes, com a les representacions dels tres reis d’orient.

M’agrada com estan pintades. Aquarel·les ràpides (el viu del verd i del magenta em fa pensar més aviat en anilines), traç atzarós. Me n’adono que estic mostrant sempre autors que, poc o molt, treballen la pintura gestual: Bissier, Twombly... No amago les meves preferències.

L’obra s’anomena La faldilla verda. No cal que l’autor ho remarqui: la figura del mig és l’element central de la composició. Atractiva, descarada, lluminosa, efervescent, atrapa la meva mirada. La de tothom, suposo. Ella no camina. S’ha aturat i ens mira. Orgullosa mostra la seva faldilla, la seva jupe verte que atreu tota la llum de la composició. És la viva imatge de l’autoafirmació. Segura. Desafiadora, provocativa. «Jo sóc», ens diu.

Des de fa uns dies he deixat la pintura d’en Barceló com a salvapantalles de l’ordinador. Quan l’obro em trobo la noia de la faldilla verda. «Jo sóc», continua dient-me. I em transmet la seva energia i el seu orgull. M’anima a que li respongui. «Jo també sóc», m’agradaria contestar-li.