Permeteu-me que incorpori al blog uns escrits que ja us havia mostrat prèviament a la seva creació. Segur que els recordareu
Cada any vaig a internet per a trobar
de nou a les germanes Brown.
El marit d’una d’elles, el fotògraf
Nicholas Nixon, va fotografiar plegades a les quatre l’any 1975. Va ser una
foto espontània, les noies es van col·locar com van voler, al seu aire, però el
marit de la Bebe era un bon professional i la foto va sortir de meravella.
Quan va ser que Nixon va decidir fer
cada any una foto a les germanes? Possiblement ja a la segona, perquè els va
dir que es col·loquessin en el mateix ordre que l’any anterior. Sigui com sigui
les fotos es van anar repetint i ara ja en té fetes trenta-sis. I estan
penjades en tots els grans museus i també recollides en diversos llibres
monogràfics que s’han anat ampliant de tant en tant.
I jo vaig de tant en tant a internet per
retrobar-les de nou i per veure com es van fent grans. Les trobareu, si no les
coneixíeu, a internet. Busqueu a Nicholas
Nixon The Brown Sisters. Costa una
mica accedir a totes les fotografies, en especial a les tres o quatre darreres
(fins a la de l’any 2010), que encara no estan aplegades en els reculls
generals. Però hi són. També les podeu veure en vídeos; la definició de la
imatge es perd una mica però la visió és més fàcil (busqueu, per exemple, el
del blog de Javier Marías; hi escriu un bon text).
Per què està a tants museus la sèrie
de les germanes Brown? No per la qualitat de cadascuna de les fotografies, que més
aviat adopten un voluntari aspecte descurat. Hi estan per la seva categoria de
document. Aquestes fotos descriuen una història, capten el pas del temps, ens
mostren la vida. Les quatre noies creixen, maduren, envelleixen davant nostre.
Compartim amb elles aquest pas del temps; també fan evident en nosaltres, el
nostre envelliment (bé, el meu: vosaltres sou totes unes jovenetes). I creem
amb elles algun lligam; no les coneixem però no podem estar de preguntar-nos si
alguna d’elles no ha tingut fills (al menys el Javier Marías s’ho pregunta!),
per la depre o per la malaltia que ens sembla endevinar en alguna de les noies
en una foto aïllada, si vés a saber quina no ha tingut un càncer de pit... O si
quan una mori en Nixon donarà o no per acabada la sèrie (està clar: avui em
domina el vessant tràgic).
Nixon no és tan sols un bon
professional: és un artista. Una fotografia sovint és una obra d’art. Perquè
capta la realitat? Probablement per que crea una realitat. No ho sé; us convido
a pensar-ho i a parlar-ne. El fotògraf capta una imatge, fixa un instant. Tria,
organitza un fragment de realitat (o d’invenció). És un treball de creació. Que
provoca una emoció en el receptor. Emoció en el sentit etimològic de moviment cap a. Que pot ser sensible,
intel·lectual... (i ara mateix m’estic preguntant: vol dir alguna cosa allò que
sempre hem anomenat emoció estètica?). Preguntes per a vosaltres, per a que les
respongueu a la propera classe.
Aquí Nixon fixa i organitza el temps;
el manipula i ens ofereix un document que és fals i és real alhora. I que, sens
dubte, ens provoca una emoció. Una complexa elaboració a partir d’uns elements
molt senzills. Doncs sí, és una obra d’art! Que parla d’allò que més ens
interessa: de la vida.
(Febrer 11)
Torno
a visitar les quatre germanes Brown tement-me com cada any la primera
desaparició d’alguna d’elles. Per ara hi són totes! He descobert un link (el
primer que adjunto) on les fotografies tenen una qualitat remarcable. Però hi
falta la de l’any 2009. La trobareu a la segona connexió.
(Juliol 11)
La historia de las hermanas Brown contada por Nixon es fascinante. Por un lado tenemos la calidad del fotógrafo, sin su intención estética, las fotos no serían obras de arte; y por otra el paso del tiempo, el registro de una memoria concreta; la vida de estas cuatro mujeres, me recuerda sin querer a los bodegones barrocos que con unas frutas o flores nos recuerdan que el tiempo pasa y el final, en forma de envejecimiento, deterioro físico y muerte, se acerca inexorablemente.
ResponderEliminar!muy interesante!