D’aquí a poc es concedeix el Turner Prize, un premi
anual promocionat per la Tate Britain a artistes plàstics britànics de menys de
50 anys. Què cal conèixer d’aquest premi? Ho sabreu tot si llegiu el capítol
que li dedica Sarah Thorntorn a Siete días en el mundo del arte.
Cada any es seleccionen quatre artistes que hauran
presentat una obra cadascun d’ells. Fins al sis de desembre no es coneixerà el
guanyador. Però mentrestant ja s’estan exhibint les quatre obres nominades a la
Tate Britain. Dues son instal·lacions, una és un video i l’altra una complexa
instal·lació on el video hi juga un paper important.
Pel que he pogut veure d’elles, dues instal·lacions
no em sembla que aportin res de nou (de veritat que no les havíem vistes abans?)
i la tercera, la que inclou elements audiovisuals, és massa complexa per
poder-la apreciar des de lluny. En canvi l’altra, el video de vuit minuts de
l’artista escocesa Susan Philipsz, el podem veure tal com es presenta al premi.
És l’avantatge del medi: no ens cal desplaçar-nos fins a cap museu per veure
l’obra; és ella la que ve a casa nostra o a qualsevol altre lloc.
És per això que em sembla la millor de les quatre?
No ho crec; té mèrits propis. Em sembla una obra aconseguida. Bella i sensible,
complexa i atrevida.
L’autora, filma el riu Clyde passant per sota dels
ponts de Glasgow, la seva ciutat natal. A més hi escoltem una cançó popular
escocesa, Lowlands Away, cantada per ella mateixa en tres versions que
superposa l’una sobre l’altra.
Si voleu, vegeu ara el film (O n’he de dir
audiovisual? O potser video? O senzillament obra d’art?):
Un cop vista, la primera impressió és que ens
trobem davant d’una filmació estàtica i morosa, potser massa llarga. Però que
per algun motiu, potser per aquests mateixos, transmet una emoció continguda,
un aire màgic, una sensació temps suspès.
Bé, estic descrivint una experiència personal,
exclusivament meva. Seré més objectiu:
El vídeo està filmat en plans fixos, uns sis per
minut. En general abasten un camp visual molt limitat: una pilastra, un arc, aigua
del riu... Les imatges se’ns mostren sempre en colors dessaturats. Hi ha un sol
pla que adquireix una certa mobilitat gràcies al momentani desenfocament de la
imatge.
Filmació estàtica? Potser si. Però mostra el moviment
de l’aigua: les ones del riu, la seva superfície arrissada. O més aviat el
moviment de la llum en l’aigua: la lluïssor de l’aigua plena d’espurnes, els seus
reflexes sobre els arcs del pont.
Proveu de veure la gravació sense so: és una altra
cosa. De fet molt poca cosa. La imatge es torna plana i pesada. L’obra perd
tota la seva intensitat.
Certament, la presència del so hi és fonamental. Sentim
el soroll ambiental (dels cotxes i els trens) amplificat sota les arcades dels
ponts. (I el del riu? Se sent el clapoteig, el xipolleig de l’aigua? Crec que
no). I, sobre tot, allò que domina és la cançó, llangorosa, melangiosa,
senzilla, delicada i alhora estranya i torbadora. La superposició de les tres
pistes de so col·labora a donar-li un punt d’irrealitat.
Penso que de totes totes és el so el que dóna
caràcter a la imatge. Però hi ha altres elements que ajuden a la creació de
l’especial misteri del film:
La mostra de l’absència, del buit, del no res. Tot
remarcant el mínim essencial que s’anirà repetint en plans gairebé idèntics.
Tal com passa també amb la música: un mínim nucli tonal (Se’n diu així, Marta?)
amb repetides variacions.
La utilització d’un temps, suspès, aturat. Però
també d’un temps que s’estira en una llarga durada.
Buit i durada, pobresa d’elements i repetició, ens
duen a una experiència que s’apropa a la meditació, a una manifestació zen.
I per què la noia agenollada sobre el pont? I per
què, en un pla, una panoràmica d’un carrer? I per què el sobtat desenfocament?
Potser són uns petits grinyols que serveixen per trencar la placidesa del
relat.
Quin és el sentit d’aquesta obra? Quin és el seu
objectiu? Penso que l’autora capta un tros de realitat i la manipula tot
acotant-la i aïllant-la del seu context, i també proveint-la d’emoció, sobre
tot gràcies a la música i el so.
Aquesta és una de les possibles feines de qualsevol
artista: transformar la realitat, donar-li un nou sentit i provocar una
resposta en el públic.
*****************************
A continuació investigo sobre l’autora.
Susan Philipsz és una artista que treballa amb la
veu, amb la música vocal. No és habitual que utilitzi la imatge. En general actua
sobre espais naturals o arquitectònics.
Heus aquí alguns texts que trobo a internet:
Philipsz
define su obra a partir de la memoria, las referencias y las emociones que los
sonidos nos pueden producir.
...a
partir de la ostentación de la vaciedad de sus espacios expositivos. Estos, son
llenados con las sensaciones y rememoraciones que vive cada visitante tras
escuchar el canto de la propia Philipsz...
"Trato
de provocar emoción. El espacio es muy especial y pretendo que el espectador
desarrolle su imaginación y sueñe escuchando la voz"
“Me
intereso en los valores especiales del sonido y como éste puede definir la
arquitectura. También me interesan los efectos emotivos y psicológicos del
canto y cómo puede pueden activar la memoria”
(Octubre 10)
Susan Philipsz va guanyar el premi Turner de l'any passat amb aquesta obra.
(Desembre 11)
No hay comentarios:
Publicar un comentario